Segurament molts de vostés coneixeran
l’episodi de la història del nostre poble que narra la desaparició de la Mare
de Déu de la Font, pocs anys després que la trobara Senent Pla. Doncs bé,
furgant entre els arxius del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, he trobat el
manuscrit d’un monjo que confessa la seua participació en aquells tristos
esdeveniments. Com que el document estava escrit en llatí he necessitat l’ajuda
d’un amic, que és expert en llengües clàssiques, per poder-lo traduir al
valencià. Sense més comentaris els deixe amb la transcripció d’aquest manuscrit
que, a més, pense que aportarà un poc de llum al voltant de la procedència de
la imatge de la patrona de Vilallonga.
Ja sonen les campanes que ploraran la meua mort. Ja
escolte els renills dels cavalls que tiraran del carruatge que em transportarà
en l'últim viatge. I quan tanque els ulls, m’arriben amb claredat les oracions
que pregaran pel descans etern de la meua ànima. Però no ploreu, no canteu i no
reseu per mi. No servirà de res. Ja fa massa temps que estic condemnat a
cremar-me eternament en les flames de l’Infern. Però abans que se m’emporte la
dama de negre, voldria alliberar-me d’una càrrega pesada que arrossegue des de
fa molts, molts anys...
Corria l’any de gràcia del Nostre Senyor de 1715.
Arrere havien quedat els terribles anys de la guerra que havien escampat la
mort, la fam i la por per tot arreu. La fama que m’havia guanyat en aquells
primers lustres del segle amb la pistola i la daga motivaren que un advocat de
Cocentaina reclamara els meus serveis. Vaig arribar a sa casa, una de les més
grans de la població, la matinada del quatre de novembre. Donada la natura,
diguem-ne, poc cristiana del meu ofici, vaig ser convidat a entrar per les
cavallerisses.
–Vaig a contar-li una història, cavaller –digué l’advocat allargant-me
el gravat d’una diminuta marededéu–. L’any 1708, pocs mesos després de la batalla
d’Almansa, l’exèrcit borbònic va ocupar la nostra ciutat. Entre els abusos que
van cometre els soldats del rei, la gent encara recorda l’incendi i el saqueig
que van patir algunes de les principals cases de la vila. Nosaltres, per sort, ens
vam lliurar del foc; però, desgraciadament, vam patir un terrible robatori.
Fixe’s en l’estampeta: es tracta d’una xicoteta imatge de la Verge Maria, d’a
penes un pam de grandària, que la meua família venerava des dels temps del
Magnànim... Diuen, fins i tot, que va ser un regal del mateix rei al meu
reberebesavi... Li he fet vindre, perquè vull que la recupere.
–Però el que vosté em demana és quasi impossible! –no m’ho
podia creure–. L’exèrcit del rei estava format per centenars de soldats!
–Sí, té raó, però només un d’ells, el que li va arrancar la
maredeueta a la meua filla, tenia els
cabells pèl-rojos, un bigot llarg i poblat, i una cicatriu que li
recorria en diagonal la galta esquerra. Mai, mentre visca, oblidaré eixe
rostre... Ací té una bossa plena d’or perquè vaja fent gestions. Diuen que
vosté és el millor del seu ofici. Demostre-m’ho i li’n donaré tres bosses més.
Era poc
material per començar: el dibuix d’una xicoteta marededéu i les senyes d’un
soldat que només Déu sabria on es trobaria set anys després de l’assalt i el
saqueig d’aquella població. Podria viure a València, a Madrid o, fins i tot, a
París... O el que seria pitjor, podria haver mort en un encreuament de camins i
qui sap on reposarien els seus ossos. Després de meditar durant uns dies, vaig pensar
que, tal vegada, podrien ajudar-me alguns dels meus antics companys d’armes
–els pocs que no havien mort i que continuaven emboscats en les muntanyes–. Des
que esclatà la guerra entre Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria, fórem
molts valencians els que abandonàrem els nostres pobles i prenguérem partida
decidida per la causa de l’arxiduc. Van ser anys de sang i de llàgrimes, amb
multitud d’enfrontaments amb soldats del rei. Anys en els quals deixàrem
escapar la nostra joventut i condemnàrem la nostra ànima a l’Infern.
Em va
costar molt trobar a algun d’aquells jornalers de trabuc i navalla, però
després d’afluixar un poc la bossa d’or que em donà l’advocat de Cocentaina,
vaig ser capaç de trobar dos dels miquelets que formaven part d’una partida de
guerrillers que s’havia enfrontat amb l’esquadró de l’exèrcit del rei que havia
saquejat Cocentaina. Un d’ells em confirmà que només entrar a la Vall de
Perputxent havien preparat una emboscada als soldats del Borbó i que quan hi
arribaren els reberen amb foc i bales. Segons em contà, moriren uns quants
homes en cada bàndol. L’altre guerriller, de fet, em mostrà el coltell i el
carregador de pòlvora que li furtà a un dels soldats morts després de
l’enfrontament. Però com era d’esperar, cap d’ells recordava si algun dels
soldats del rei tenia els cabells rossos, pèl-rojos o del color de la nit.
–Per casualitat –vaig preguntar–, entre les pertinences dels
soldats morts algú va trobar una imatge com aquesta? –i els vaig mostrar el
dibuix de la imatge que buscava.
Inesperadament,
un dels dos antics miquelets exclamà que era igual que la marededéu que des de
feia uns anys es venerava al seu poble. Llavors, em va narrar la història d’un
pobre carboner que, en aquells anys de guerra, fam i privacions, l’havia trobada
al riu d’Alcoi. I després se li ompliren els ulls de llàgrimes quan em contà
tota una sèrie de prodigis que havien ocorregut al poble per mediació d’aquella
“santa marededéu”. Per dos monedes d’or
més, el roder s’oferí per ajudar-me i aquella mateixa vesprada vam eixir cap al
seu poble.
Aquell
home havia nascut en terres del duc de Gandia, a Vilallonga; al peu de la imponent
serra de la Safor, on diuen que encara s’escolten els udols dels llops a la
lluna plena i on malviuen alguns esperits amb les consciències tacades de sang.
Arribàrem a cavall emparats per la frescor de la mitjanit, al caliu d’una
trista torxa que amb moltes dificultats ens assenyalava els senders que les
argelagues no encara havien pogut esborrar. Baptiste Rosselló, com li deien al
meu acompanyant, amb una emoció que no podia dissimular, em conduí al naixement
de la font del poble. I allí, damunt d’una roca, estava la figura xicoteta de
la Mare de Déu de la Salut, com l’anomenaren al poc de trobar-la aquell pobre
carboner; o la Mare de Déu de la Font, com començava a ser coneguda després de
fer brollar miraculosament les aigües d’aquella font, després d’un llarg
període de sequera.
Només
aplegar, Rosselló s’agenollà davant de la marededéu i començà a resar
fervorosament. Jo, que com ja els he contat, feia temps que havia trencat les
meues relacions amb el Cel, em vaig acostar per comparar aquella imatge amb el
dibuix que m’havia donat l’advocat de Cocentaina. I, en efecte, no hi havia cap
dubte, es tractava de la marededéu que buscava. Llavors, vaig obrir la navalla
amb un moviment àgil i, abans que Rosselló poguera endevinar les meues
intencions, el vaig enviar directe a l’Infern.
Vaig
fugir el més ràpid que vaig poder amb la maredeueta ben amagada dins del sarró.
I en eixir del poble, de sobte, vaig començar a trobar-me malament. Primer vaig
sentir un punxada enmig del pit. Després vaig notar com si em faltara l’aire. I
a continuació, se’m va posar un mal de cap tan fort, que vaig pensar que
m’esclataria. I no només això, sinó que al mateix temps el meu cavall es posà a
saltar, excitat, i a renillar, com si se li haguera aparegut una processó de
morts. No tardà en llançar-me pels aires i sense esperar-se a veure si m’havia
ferit, es va perdre, al galop, enmig de la nit. De seguida vaig comprendre el
que m’estava ocorrent. Vaig obrir el sarró i, retorcent-me de dolor, vaig
agarrar la imatge de la Mare de Déu i la vaig llançar tan lluny com vaig ser
capaç.
L’endemà
d’aquells fets vaig tocar la porta del monestir de Sant Jeroni i vaig demanar
que m’acolliren com un monjo més. I entre els murs d’aquest cenobi he passat
més de vint anys purgant la meua desventurada vida allunyada del bon camí
marcat pel Nostre Senyor. Ara, quan el ciri de la meua vida està a punt de consumir-se,
només vull demanar que almenys vosaltres sigueu capaços de perdonar-me; perquè
sé, amb total certesa, que la meua ànima dansarà eternament amb tots els
dimonis de l’Infern.
Fra
Roderic de Vilanova, Sant Jeroni de Cotalba 14 de novembre de 1735
Per sort, com la
majoria de vostés recordaran, pocs dies després de la desaparició de la Mare de
Déu, un xiquet de bolquers que estava sent alletat per sa mare, la va descobrir
en el forat d’una morera. En veure-la, va començar a plorar exageradament i a
assenyalar el tronc de l’arbre. Sa mare, tota estranyada, es va acostar per
veure el motiu dels planys del seu fill i, per a l’alegria de tot el poble, va
recuperar la imatge de la Mare de Déu de la Font. I és que, afortunadament, algunes
històries mereixen tindre un final feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada