dissabte, 15 de desembre de 2012

La confessió de Fra Roderic de Vilanova



             Segurament molts de vostés coneixeran l’episodi de la història del nostre poble que narra la desaparició de la Mare de Déu de la Font, pocs anys després que la trobara Senent Pla. Doncs bé, furgant entre els arxius del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, he trobat el manuscrit d’un monjo que confessa la seua participació en aquells tristos esdeveniments. Com que el document estava escrit en llatí he necessitat l’ajuda d’un amic, que és expert en llengües clàssiques, per poder-lo traduir al valencià. Sense més comentaris els deixe amb la transcripció d’aquest manuscrit que, a més, pense que aportarà un poc de llum al voltant de la procedència de la imatge de la patrona de Vilallonga.



Ja sonen les campanes que ploraran la meua mort. Ja escolte els renills dels cavalls que tiraran del carruatge que em transportarà en l'últim viatge. I quan tanque els ulls, m’arriben amb claredat les oracions que pregaran pel descans etern de la meua ànima. Però no ploreu, no canteu i no reseu per mi. No servirà de res. Ja fa massa temps que estic condemnat a cremar-me eternament en les flames de l’Infern. Però abans que se m’emporte la dama de negre, voldria alliberar-me d’una càrrega pesada que arrossegue des de fa molts, molts anys...

Corria l’any de gràcia del Nostre Senyor de 1715. Arrere havien quedat els terribles anys de la guerra que havien escampat la mort, la fam i la por per tot arreu. La fama que m’havia guanyat en aquells primers lustres del segle amb la pistola i la daga motivaren que un advocat de Cocentaina reclamara els meus serveis. Vaig arribar a sa casa, una de les més grans de la població, la matinada del quatre de novembre. Donada la natura, diguem-ne, poc cristiana del meu ofici, vaig ser convidat a entrar per les cavallerisses.


–Vaig a contar-li una història, cavaller –digué l’advocat allargant-me el gravat d’una diminuta marededéu–. L’any 1708, pocs mesos després de la batalla d’Almansa, l’exèrcit borbònic va ocupar la nostra ciutat. Entre els abusos que van cometre els soldats del rei, la gent encara recorda l’incendi i el saqueig que van patir algunes de les principals cases de la vila. Nosaltres, per sort, ens vam lliurar del foc; però, desgraciadament, vam patir un terrible robatori. Fixe’s en l’estampeta: es tracta d’una xicoteta imatge de la Verge Maria, d’a penes un pam de grandària, que la meua família venerava des dels temps del Magnànim... Diuen, fins i tot, que va ser un regal del mateix rei al meu reberebesavi... Li he fet vindre, perquè vull que la recupere.

–Però el que vosté em demana és quasi impossible! –no m’ho podia creure–. L’exèrcit del rei estava format per centenars de soldats!

–Sí, té raó, però només un d’ells, el que li va arrancar la maredeueta a la meua filla, tenia els  cabells pèl-rojos, un bigot llarg i poblat, i una cicatriu que li recorria en diagonal la galta esquerra. Mai, mentre visca, oblidaré eixe rostre... Ací té una bossa plena d’or perquè vaja fent gestions. Diuen que vosté és el millor del seu ofici. Demostre-m’ho i li’n donaré tres bosses més.

                Era poc material per començar: el dibuix d’una xicoteta marededéu i les senyes d’un soldat que només Déu sabria on es trobaria set anys després de l’assalt i el saqueig d’aquella població. Podria viure a València, a Madrid o, fins i tot, a París... O el que seria pitjor, podria haver mort en un encreuament de camins i qui sap on reposarien els seus ossos. Després de meditar durant uns dies, vaig pensar que, tal vegada, podrien ajudar-me alguns dels meus antics companys d’armes –els pocs que no havien mort i que continuaven emboscats en les muntanyes–. Des que esclatà la guerra entre Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria, fórem molts valencians els que abandonàrem els nostres pobles i prenguérem partida decidida per la causa de l’arxiduc. Van ser anys de sang i de llàgrimes, amb multitud d’enfrontaments amb soldats del rei. Anys en els quals deixàrem escapar la nostra joventut i condemnàrem la nostra ànima a l’Infern.

                Em va costar molt trobar a algun d’aquells jornalers de trabuc i navalla, però després d’afluixar un poc la bossa d’or que em donà l’advocat de Cocentaina, vaig ser capaç de trobar dos dels miquelets que formaven part d’una partida de guerrillers que s’havia enfrontat amb l’esquadró de l’exèrcit del rei que havia saquejat Cocentaina. Un d’ells em confirmà que només entrar a la Vall de Perputxent havien preparat una emboscada als soldats del Borbó i que quan hi arribaren els reberen amb foc i bales. Segons em contà, moriren uns quants homes en cada bàndol. L’altre guerriller, de fet, em mostrà el coltell i el carregador de pòlvora que li furtà a un dels soldats morts després de l’enfrontament. Però com era d’esperar, cap d’ells recordava si algun dels soldats del rei tenia els cabells rossos, pèl-rojos o del color de la nit.

–Per casualitat –vaig preguntar–, entre les pertinences dels soldats morts algú va trobar una imatge com aquesta? –i els vaig mostrar el dibuix de la imatge que buscava.

                Inesperadament, un dels dos antics miquelets exclamà que era igual que la marededéu que des de feia uns anys es venerava al seu poble. Llavors, em va narrar la història d’un pobre carboner que, en aquells anys de guerra, fam i privacions, l’havia trobada al riu d’Alcoi. I després se li ompliren els ulls de llàgrimes quan em contà tota una sèrie de prodigis que havien ocorregut al poble per mediació d’aquella “santa marededéu”.  Per dos monedes d’or més, el roder s’oferí per ajudar-me i aquella mateixa vesprada vam eixir cap al seu poble.

                Aquell home havia nascut en terres del duc de Gandia, a Vilallonga; al peu de la imponent serra de la Safor, on diuen que encara s’escolten els udols dels llops a la lluna plena i on malviuen alguns esperits amb les consciències tacades de sang. Arribàrem a cavall emparats per la frescor de la mitjanit, al caliu d’una trista torxa que amb moltes dificultats ens assenyalava els senders que les argelagues no encara havien pogut esborrar. Baptiste Rosselló, com li deien al meu acompanyant, amb una emoció que no podia dissimular, em conduí al naixement de la font del poble. I allí, damunt d’una roca, estava la figura xicoteta de la Mare de Déu de la Salut, com l’anomenaren al poc de trobar-la aquell pobre carboner; o la Mare de Déu de la Font, com començava a ser coneguda després de fer brollar miraculosament les aigües d’aquella font, després d’un llarg període de sequera.

                Només aplegar, Rosselló s’agenollà davant de la marededéu i començà a resar fervorosament. Jo, que com ja els he contat, feia temps que havia trencat les meues relacions amb el Cel, em vaig acostar per comparar aquella imatge amb el dibuix que m’havia donat l’advocat de Cocentaina. I, en efecte, no hi havia cap dubte, es tractava de la marededéu que buscava. Llavors, vaig obrir la navalla amb un moviment àgil i, abans que Rosselló poguera endevinar les meues intencions, el vaig enviar directe a l’Infern. 

                Vaig fugir el més ràpid que vaig poder amb la maredeueta ben amagada dins del sarró. I en eixir del poble, de sobte, vaig començar a trobar-me malament. Primer vaig sentir un punxada enmig del pit. Després vaig notar com si em faltara l’aire. I a continuació, se’m va posar un mal de cap tan fort, que vaig pensar que m’esclataria. I no només això, sinó que al mateix temps el meu cavall es posà a saltar, excitat, i a renillar, com si se li haguera aparegut una processó de morts. No tardà en llançar-me pels aires i sense esperar-se a veure si m’havia ferit, es va perdre, al galop, enmig de la nit. De seguida vaig comprendre el que m’estava ocorrent. Vaig obrir el sarró i, retorcent-me de dolor, vaig agarrar la imatge de la Mare de Déu i la vaig llançar tan lluny com vaig ser capaç.

                L’endemà d’aquells fets vaig tocar la porta del monestir de Sant Jeroni i vaig demanar que m’acolliren com un monjo més. I entre els murs d’aquest cenobi he passat més de vint anys purgant la meua desventurada vida allunyada del bon camí marcat pel Nostre Senyor. Ara, quan el ciri de la meua vida està a punt de consumir-se, només vull demanar que almenys vosaltres sigueu capaços de perdonar-me; perquè sé, amb total certesa, que la meua ànima dansarà eternament amb tots els dimonis de l’Infern.

                Fra Roderic de Vilanova, Sant Jeroni de Cotalba  14 de novembre de 1735



Per sort, com la majoria de vostés recordaran, pocs dies després de la desaparició de la Mare de Déu, un xiquet de bolquers que estava sent alletat per sa mare, la va descobrir en el forat d’una morera. En veure-la, va començar a plorar exageradament i a assenyalar el tronc de l’arbre. Sa mare, tota estranyada, es va acostar per veure el motiu dels planys del seu fill i, per a l’alegria de tot el poble, va recuperar la imatge de la Mare de Déu de la Font. I és que, afortunadament, algunes històries mereixen tindre un final feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada