dissabte, 21 de gener de 2012

Conillets, amagueu-se ja...

Esta vegada sí que s’ha amagat bé la mare. No puc imaginar-me on deu haver-se clavat. Ja porte buscant-la des d’ahir a la vesprada i sembla com si, de sobte, se l’haguera tragat la terra. No l’he vista ni a la cuina ni a la cambra ni al terrat... I tampoc m’ha paregut sentir-la cantussejar al llavador, tota engolida per la bugada, o traginant del celler al fumeral...
Ara, que per a mi, la tia Enriqueta encara està més desorientada. Veges tu, dir-me que la buscara a la seua habitació, només començar el joc. “M’ha paregut escoltar un roïdo per ahí dalt... Jo si fóra tu hi pujaria...” Un escaló, dos, tres... vuit... dotze! Emoció, nervis, ratolins pessigant-me el melic! Vaig entrar a l’habitació, vaig mirar davall del llit, vaig descórrer les cortines i, mireu si sóc valenta, que em vaig atrevir a obrir l’armari eixe tan vell i tan gran on la mare guarda la roba dels diumenges i els abrics d’hivern. Però no la hi vaig trobar. I és que, com diu el iaio, als armaris vells només sobreviuen els trastos, els mals records i, de vegades, algun que altre fantasma despistat. I clar, com la mare ni és un fantasma ni un trasto ni, per descomptat, un mal record...

Quan el campanar va tocar les vuit i les primeres rates penades començaven a despenjar-se dels forats, la tia em va convéncer perquè buscàrem la mare a sa casa. Jo li vaig dir que no trobava lògic que s’haguera amagat allí, que no havia escoltat ningú eixir al carrer; però com em va insistir tant i tant,  ens vam posar en camí, agarradetes de les mans i xiulant una cançoneta. Però mireu si la tia tenia poca fe de trobar-la allí, que abans d’anar-nos-en va voler que agafàrem el pijama i un poquet de roba meua, per si de cas. I com era d’esperar, es va fer l’hora de les bruixes sense que descobrírem l’amagatall de la mare i vaig haver de quedar-me a dormir amb la tia.

No cal que vos diga que no he pogut pegar ull. M’he passat tota la nit d’un costat a l’altre del llit, rodant i rodant com una trompa. “On s’haurà amagat la mare?” “Quin lloc em faltarà per regirar”?” Però el silenci de la nit s’ha encabotat a no donar-me cap resposta. Aleshores, amb el primer cant del gall, com als tebeos, la inspiració m’ha encés una pereta damunt del cap. Com no ho havia pensat abans! Sense deixar que l’aigua m’esborrara les lleganyes ni donar temps a la tia perquè em calfara la llet, una estampida de bisons americans m’ha tret al carrer i m’ha arrossegat cap a l’estanc del iaio.
Quan he arribat, el pobre iaio col·locava alguns paquets de Celtes als prestatges, com qualsevol altre dia, sense sospitar el terrible aldarull que pot armar una xiqueta de quasi nou anys, al capdavant d’uns deu mil bisons, amb independència que aquests siguen imaginaris, o no.
–Xe, dimoni, es pot saber on vas tan matí? Si encara no ha eixit el sol! –m’ha preguntat quan ha aconseguit recuperar-se de l’esglai.
–He vingut per la mare! –li he respost, sense massa protocol, cegada per la possibilitat de guanyar aquell joc, mentre em dirigia cap el quartet on es guarden les reserves de tabac–. Que et pensaves, mare, que no et trobaria ací?
                Però, en lloc de la mare, enmig de la foscor i de l’olor penetrant del tabac, ha sorgit una anciana lletja i ossuda, vestida de negre que, allargant una dalla esgarrifosa, se m’ha acostat amb no massa bones idees. Jo crec que volia atrapar-me. I de fet, ho hauria aconseguit, si el iaio no m’haguera estirat cap a fora.
–Però, xiqueta, com has pogut pensar que ta mare estaria ací amagada? Vinga, torna a ca la tia... Que segur que deu estar molt preocupada.
                Amb les mans a l’esquena i nas amagat entre la sabata esquerra i la dreta, he eixit al carrer. Els bisons que adés m’acompanyaven, per art de màgia –no tinc molt clar si blanca o negra– s’han convertit en un grup de borregos acovardits que, molt a poc a poc, m’han deixat arrere i imagine que hauran anat a buscar alguna altra pastora amb un poquet més de sort que jo. Sense tindre cap altre pla millor, he decidit quedar-me allí, per tractar de sorprendre la mare en un descuit, com diuen que fan els caçadors de porcs senglars.
Mai m’havia imaginat que un matí podia fer-se tan llarg i avorrit asseguda a la porta d’un estanc. No ha passat res d’ordinari ni tampoc d’extraordinari. La Feliciana i la Paulina camí de la plaça amb els cabassos buits. Àngel, el carter, bicicleta amunt, bicicleta avall. El tio Candidet, d’una mà el matxo i de l’altra la botija. Donís, l’apotecari, primer el peu esquerre, després el dret. I Antoniet el de la Xata, bon dia i bona hora.
Poc després que Pepet el de l’alcalde s’emportara un paquet de Sombra i dos Farias, el iaio ha eixit i s’ha assegut al meu costat. Amb molta paciència s’ha enrotllat un cigarret, l’ha encés, i quan el fum s’enlairava buscant la companyia de teuladins i d’oronelles, per fi s’ha decidit a parlar:
–És que la tia encara no  t’ha dit on se n’anat ta mare?
                He negat amb el cap.
–Mira, xiqueta... la mare se n’ha anat a París.
                Una sargantana que pujava per la façana del Casino s’ha detingut. Un parell de gats que corrien cap a l’església, arrapa’m que t’arraparé, han oblidat momentàniament les seues diferències. I el donyet que diuen que controla tots els rellotges del món ha decidit no pujar al campanar.  
–París...  París que està per Alcoi o més lluny encara?
–Un poquet més lluny, crec...
–Doncs, diga-li que em rendisc; que ja pot tornar... Ah, però diga-li-ho prompte, no siga que no li done temps d’arribar a vore com talle el pastís, que demà faig nou anys.

Dedicat a tots aquells que no tenen més remei que abandonar sa casa i els seus, per guanyar-se el dret de somiar amb un futur millor.
Manel Àlamo, 21 de Gener de 2012.

1 comentari:

  1. Tot un homenatge... I una manera fantàstica de fer-nos viure (o reviure, a alguns) aquells anys a Vilallonga, amb el tio Ángel de l'estanc, la Feliciana i la Paulina...
    Gràcies per este regal.
    Un beset.

    Àngels

    ResponElimina