dimecres, 4 de gener de 2012

LLIÇONS D’ECONOMIA FAMILIAR (I)


Paco volia un cavall (la tria d’aquest nom és absolutament casual, que no malpense ningú. Però si a algú no li agrada pot canviar-lo. A mi, sense calfar-me massa el cap, se m’acuden alguns altres, com ara Eduardo, o Alfonso...) En fi, com els deia, Paco volia un cavall. Des de feia uns anys somiava a convertir-se en un d’eixos cowboys, estil John Wayne, que cada vesprada li feien companyia, gràcies a les facultats miraculoses de determinades ones hertzianes. I, més o menys de la mateixa manera que va fer un enginyós i somiador manxec, a poc a poc, va anar fent-se amb l’equip necessari per convertir-se en tot un conquistador de l’oest. En la cambra, perdut entre arroves de pols i baüls vells,  va trobar un barret de palla que, pel que conten, havia gastat un dels seus rebesavis bancal amunt, bancal avall, desfent-se l’esquena amb el llegó. En una botiga de la ciutat va aconseguir, per un preu ni massa alt ni massa baix, uns texans i una camisa de quadres. Pasqual, el seu veí de tota la vida, li va cedir per una temporadeta, un mocador que gastava cada vegada que anava al camp a sulfatar les carxofes. I, amagat en el calaix dels joguets d’un nebodet, va trobar un parell de revòlvers de plàstic que ningú recordava haver utilitzat mai. Només li faltava el cavall.

Paco era conscient que amb el seu esquifit jornal d’auxiliar de farmàcia no s’ho podia permetre. Però, després de molt de cavil·lar i cavil·lar, d’unes quantes nits en vetla i d’estudiar detingudament totes les alternatives possibles, l’horòscop del diumenge 25 de maig li va obrir els ulls: “ha arribat del moment que vosté s’atrevisca a ser feliç i trenque amb els lligams que l’impedeixen fer realitat els seus somnis. La conjunció planetària de Saturn, Júpiter i Plutó està de la seua part...” I, sense deixar que la influència astral de qualsevol altre dia contradira aquesta predicció, va vendre les poques terres que havia heretat dels seus pares i es va comprar un preciós cavall negre.

L’endemà no es parlava d’una altra cosa a Xopilàndia. “Heu vist el cavall tan bonic que s’ha comprat Paco?” “És la viva imatge del Clint Iswud, eixe de les pel·lícules...” I, pagat com un titot, Paco cavalcava –o levitava, segons alguns– amb el seu cavall per la plaça major del poble, davant l’admiració i els vítols dels seus conveïns.
Desafortunadament, en poc més de dos mesos el cavall –al qual, per cert, li havia posat el nom d’Espurna– es va menjar, literalment, tots els estalvis de Paco. Qualsevol altra persona en el seu lloc, hauria venut l’animal, però Paco no volia renunciar al seu somni. Llavors va decidir vendre la casa familiar. Aquesta injecció econòmica li va permetre afrontar les despeses del cavall durant, aproximadament, un any i mig més. Per desgràcia, de nou, la realitat tornava a mostrar-li que, tal vegada, el més raonable seria prescindir d’Espurna. I tots els seus amics i familiars van intentar clavar-li-ho al cap. Però Paco, només feia cas dels renills del seu preciós cavall negre, i entre els dos, entre l’amo i el cavall, es van proposar demostrar a tots que s’equivocaven.
Primer va deixar de pagar el rebut de la llum. Unes setmanes més tard, va prescindir del gas. I, abans de finalitzar el mes, es va donar de baixa del subministrament de l’aigua potable. Com que aquests ajusts en l’economia domèstica no va ser suficients, un matí decidí que no calia gastar tants diners en menjar. Tot, perquè a Espurna no li faltara de res.
Aleshores un dia, a l’hora en la qual Paco acostumava a passejar el cavall pels carrers de Xopilàndia, els veïns, atònits, van veure aparéixer Espurna sense la companyia del seu amo. I, com més d’un i més de dos sospitaren, cap a les onze i mitja del matí, el metge del poble certificà la mort de Paco. El trobaren al corral on hi vivia des de feia unes setmanes, gitat en un jaç fet amb palla i garrofes i cobert amb una pobra flassada rosegada pels ratolins...
Açò és el que en els últims anys ha ocorregut al nostre País Valencià. L’única diferència és que, a diferència del Paco de la història, el que ens governava no malbaratava els seus recursos, sinó els de tots.

 

El cavall de Paco

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada