dimarts, 28 de desembre de 2010

La desil·lusió ZP

D'entrada he de confessar que mai he votat Zapatero. Ja fa temps que les meues inquietuds polítiques s'han allunyat de la socialdemocràcia que representa el PSOE. Ara bé, després de vuit anys de govern d'Aznar -especialment els últims quatre-, vaig pensar que a la política espanyola li feia falta un canvi d'aires. Una nova manera de fer política. Un nou talante, com el candidat socialista deia en cada míting, abans que els espanyols l'elegiren com a president del govern. I, almenys durant la primera legislatura, em va semblar que per fi alguna cosa estava canviant en la societat espanyola.

Es posaren en marxa mesures per recolzar -mínimament, però més del que havia fins aleshores- la natalitat. Es normalitzaven les relacions homosexuals amb la reforma del codi civil que permetia les unions de persones del mateix sexe. Les famílies amb persones especialment necessitades tenien la llei de la dependència -que no ha acabat de funcionar, per culpa d'uns i d'altres-. Espanya retirava les tropes d'Irak -eixa guerra capritxosa en la qual ens van embarcar Bush, Blair i Aznar, entre d'altres-. Una llei de memòria història, per fi, permetia que els signes franquistes desaparegueren de la vida quotidiana i que els repressaliats per Franco pogueren buscar els seus desapareguts. A més, pujaven les pensions i el salari mínim interprofessional. Zapatero, en definitiva, volia passar a la història com el president més social de la història de la democràcia, i, almenys en aparença, ho estava aconseguint.

Malauradament, en la segona legislatura, per culpa de la crisi internacional i de la falta de previsió i de programa econòmic de Zapatero, totes aquestes mesures van anar per l'aire, com un fràgil castell de cartes. Els funcionaris i els pensionistes hem sigut els paganos de la crisi amb la rebaixa que hem patit dels nostres salaris. Les ajudes a la natalitat han desaparegut. Ja no n'hi ha desgravacions per la compra de vivendes. La llei de la dependència no tindrà efectes retroactius, com fins ara. Les obres públiques es deixaran per a una època  millor. Impostos indirectes, com l'IVA, que afecten més als que menys tenim, s'han incrementat. És legal que un empresari tire al carrer els seus treballadors, si pensa que les coses li aniran malament. L'edat de jubilació passarà dels 65 als 67. El subsidi de 426 euros, per a tots els que han esgotat la prestació de l'INEM, també s'esborrarà del mapa. I tot açò en un context laboral, on hi ha vora cinc milions d'aturats, i no té pinta que la cosa millore a curt termini.

Zapatero, ja has jugat quasi set anys a ser president del govern. Com va dir De Gaulle -que Déu em perdone per citar el president francés les polítiques del qual van motivar les protestes del maig del 68- el pati ja s'ha acabat. Ves-te'n a casa amb els teus i deixa el timó del país a qui, realment, tinga coneixements per pilotar-lo. El que passa és que si els nous timoners porten la  gavina brodada en la cassaca, crec que haurem de posar-nos a tremolar. Que Déu ens pille confessats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada