Controladors incontrolats

Avise de bestreta que, segurament, vaig a dir algunes inexactituds, perquè no conec l'assumpte en profunditat. Però després del que ha ocorregut en els últims dies, cada vegada estic més convençut que triar l'avió com a mitjà de transport en les vacances, és com si te les jugares als daus. En primer lloc, ja s'ha de ser prou valent per pujar-se a un autobús amb ales que desafia la llei de la gravetat. Confesse que no em fa gens d'il·lusió muntar-me en un aparell que viatja a uns quants milers de metres del sòl. Però bé, una vegada superades aquestes pors irracionals, hi ha una sèrie de factors que si es barregen, poden aconseguir arruinar-te les vacances.

Pot donar-se que a alguna operadora li done per conjugar el verb overbook. També la boira, eixe fenomen atmosfèric característic de les pel·licules de Jack l'Esbudellador, podria tindre la genial idea de posar-se a jugar a la gallineta cega amb els avions, just el mateix dia que tu havies de volar fins la Martinica. O, veges tu per a on, el mateix dia que estaves a punt de conéixer els fiords noruegs,  el pilot del teu avió ha decidit posar-se de vaga, perquè no cobra tant com els seus col·legues birmans i, a més, treballa el triple. O, en el súmmun de les desgràcies -patrocinades per un tal Murphy-, el dia que havies triat per viatjar a la ciutat on viu la dona dels teus somnis per donar-li una sorpresa, -xicona, per cert, a la qual només coneixes a través d'Internet-, tots els controladors aeris d'Espanya, misteriosament, es posen malalts alhora. Al remat, per figues o per bacores, no has conegut la Martinica, els fiords noruegs continuen sent preciosos en la foto del catàleg de l'agència de viatges del barri, i Alèxia, la xicona pèl-roja amb els ulls verds que admeteres al Facebook, es quedarà sense saber que mai t'han agradat ni la filosofia clàssica ni la literatura belga de principis del segle XX, i que si intercanviaves comentaris al seu mur sobre aquestes matèries, és perquè -ningú sap massa bé per què- t'havies enamorat d'ella, bojament. Quina putada, no! Hauries d'haver anat amb cotxe, amb tren o amb vaixell, com t'havia aconsellat el teu amic Natxo, que sap de tot.

Si ens detenim un moment en l'últim exemple, en el de la malaltia sobtada de tots els controladors aeris que ha impedit el naixement de l'amor d'Alexia i l'amic de Natxo, la veritat és que cal tindre el cor congelat prop d'un grau Kelvin, perquè no et bulla la sang de tal manera que et faça perbocar foc. Perquè la que han armat els controladors aquest cap de setmana... L'impacte econòmic en el sector turístic haurà sigut terrorífic. La imatge externa d'Espanya, novament pel terra. I tot això sense comptar  la sensació d'impotència de les persones que s'han quedat a terra, entre elles l'amic de Natxo, que no han pogut fer realitat les il·lusions que havien dipositat en aquests dies. Amb tot, a banda dels qualificatius i de les opinions que el 99'99% dels espanyols han emés contra els controladors, crec que la gran majoria de l'opinió pública continuem sense entendre què passa? Quines són les reivindicacions dels controladors? Es tracta de profitosos que no volen cedir els seus privilegis, o n'hi ha alguna cosa més? Tan complicat és aconseguir un acord que deixe satisfets a tots?

Fa uns anys, quan treballava de periodista, vaig tindre un company (a partir d'ara li direm Xavi) que era gendre d'un membre d'aquest col·lectiu tan -aparentment- privilegiat. Segons Xavi, el seu sogre vivia com Déu, treballava poc, cobrava una pasta i, a més, amb cinquanta-pocs anys es jubilaria, cobrant una pensió milionari. Un treball ideal, vaja! De fet, el propi Xavi es va apuntar a una acadèmia per a preparar les pròximes oposicions a controlador. Aquesta, per tant, és la imatge que la majoria del país té sobre aquest col·lectiu: persones que treballen poques hores i que guanyen entre cinquanta i cent milions de les antigues pessetes.

Com és lògic, la visió que tenen controladors de la seua feina no és tan idíl·lica, com la dels que treballem fora de la torre de control. Asseguren que tenen entre les mans una gran responsabilitat -fet inqüestionable-, que pateixen molt d'estrés i que no poden acumular massa hores al peu del canó, ja que correrien el risc d'acabar com Lloyd Bridges (aquell peculiar controlador que havia triat el pitjor dia per deixar de fumar, de beure i d'olorar pegament...) en 'Aterra com pugues'

El problema, segons pareix, és que fa uns quants anys que aquest col·lectiu i el govern no es posen d'acord a l'hora de firmar un conveni per regular la seua feina. Qui té la culpa? El govern -el ministre Blanco ja va calfar l'opinió pública, dient el que cobraven alguns d'ells- assegura que els culpables són els controladors per voler mantindre una situació laboral absolutament allunyada de la realitat. Per contra, els controladors assenyalen amb el dit acusador a la Moncloa. 

Malauradament, qui ho han pagat han sigut els que aquests dies havien triat l'avió com a mitjà de transport, entre ells l'amic de Natxo, que no li ha pogut confessar el seu amor a Alèxia. Juntament amb l'amic de Natxo han sigut desenes de milers els afectats que hui, amb tota la raó, reclamen una compensació i  un càstig exemplar per als responsables d'haver arruinat les seues vacances.

Segurament els controladors són els principals responsables d'haver impedit el naixement de la història d'amor entre l'amic de Natxo i la seua entranyable aficionada a la filosofia clàssica i la literatura belga de principis del segle passat. Tal vegada les seues pretencions són massa exagerades, i tal vegada, s'han excedit amb les seues mobilitzacions. Ara bé, el govern també té la seua part de culpa, perquè una vegada més ha reaccionat tard, i, a més, no ha sabut patrocinar una solució que deixe contents a tots els agents implicats. Càstigs per als controladors, sí; però alguna dimissió tampoc sobraria.