dimarts, 7 de desembre de 2010

30 anys sense John (Imagineu com podria haver sigut el món)

Cada època de la nostra vida té una banda sonora. I la del final de la meua adolescència l'interpretaren The Beatles. La culpa la va tindre un company de classe de tercer de BUP a qui tothom anomenava el Beatle. Un Beatle que vivia entre la plaça de Patraix i la Finca Roja de València. Un Lord Byron nascut a finals dels setantes, amb l'ànima perduda entre els aldarulls del maig del 68 parisenc i el cor turmentat al fons d'un got de vodka amb llima. Un jove que vivia perquè no tenia res millor que fer i que amagava el seu patiment vital darrere d'una jaqueta de cuiro mig exqueixada i d'unes vidres obscurs. Aquest Beatle, que aprofitava els moments morts de les classes per esborrallar en xicotets trossos de paper les angoixes que li furtaven la son, va ser el primer que em deixà un cassette dels Beatles.

Tampoc seria just deixar fora d'aquest homenatge el meu amic Richy. Quines nits passàvem en sa casa amb el seu germà Fran, amb Juanjo i amb la resta de la colla del poble, escoltant els vinils de Lennon que tenia son pare... Volíem canviar el món! Pensàvem, com cantava John, que era possible!

Hui, vora vint anys després d'aquelles nits, no sé ells, però jo, almenys, trobe que és més fàcil que el món ens canvie a nosaltres, que nosaltres el canviem a ell. Tal vegada podríem donar-li una fina capa de maquillatge, però en essència, sempre serà la cara bruta, lletja i envellida, que li va negar a John una oportunitat per a la pau.

Els seixantes i els setantes se'n van anar i amb ells l'esperit de canvi i de revolució que postulaven persones com John Lennon. Demà, dia 8 de desembre, es compleixen trenta anys de l'assassinat del Beatle i, tristament, tot allò contra el que lluitava Lennon continua omplint-nos de llàgrimes. Encara moren persones per culpa de la intolerància; les guerres, malauradament, segueixen obrint informatius; i, per a vergonya nostra, cada dia milers de persones es giten sense haver-se dut res a la boca.

La història oficial va dir que Mark David Chapman, l'assassí de Lennon, era un pertorbat que acabà amb la vida del Beatle, perquè es va sentir defraudat pel seu estil de vida. Imaginem, per un moment, que açò només fóra una mentida. Una més de les milers de mentides oficials que ens incrusten en el cervell, sense que ens adonem. Imaginem que Mark David Chapman no fóra un pertorbat, sinó un agent de l'FBI. Un agent de l'FBI, disfressat, amb l'objectiu d'eliminar un element d'una perillositat potencial molt elevada per al sistema. Imaginem que el tal Chapman no compleix condemna en cap presó nord-americana i que cada vegada que ens mostren una foto d'ell, és, en realitat,  una foto del mateix agent de l'FBI disfressat que fa trenta anys assassinà Lennon. Imaginem que als EUA mai ha nascut una persona anomenada Mark David Chapman i que mai soterraran ningú amb eixe nom. Imaginem...

Imaginem que Lennon no haguera mort mai. Imaginem que la humanitat sencera s'haguera despertat de l'eterna becaina que ens impedeix mirar molt més enllà del nostre melic. Imaginem un món sense cadenes; lliure; sense classe A, ni classe B; i amb un esperit nadalenc que durara des de gener fins desembre (i no al revés). Imaginem-ho, que no ens costarà ni dos cèntims i, a més, ens farà feliç durant uns moments. Imaginem-ho amb música de Lennon...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada