dijous, 16 de desembre de 2010

La bona educació

Quan exercia de periodista i la gent em preguntava a què em dedicava, en respondre'ls que treballava a la tele, sovint em deien: "Periodista? Que bonic! Quina enveja!" Aleshores jo, per llevar-los la idea errònia que la meua faena no podia equiparar-se, ni de bon tros, a la d'un ajudant de Santa Claus en el món màgic dels joquets, els responia: "bé, sí, no està mal... però no podeu ni imaginar-se les hores que currem i el poquet que ens paguen..." La cosa canvia ara, quan a eixes mateixes persones, els confesse que he canviat la ploma de periodista, pel clarió de professor de secundària. "Uff, treballar amb adolescents, jo no podria". "Bé", els responc, "és un treball emocionant... Mai saps com acabarà el dia." I és cert. Els adolescents són uns animalets -en el sentit bo de la paraula- tan imprevisibles, amb tanta energia vital dins del cos, que fins que no els coneixes, no saps per on te n'eixiran.
Recorde el meu primer dia com a docent, crec que mai l'oblidaré. Acabava d'arribar a l'IES Nou Derramador d'Ibi (a l'Alcoià), a més d'hora i mitja de ma casa, on havia deixat la meua dona i la meua filla d'any i mig. Havia de substituir una xicona que estava de baixa per trobar-se en l'última fase del seu embaràs. No feia ni cinc minuts que havia aplegat al centre, quan Ximo -dos metres dos de Cap d'Estudis- pràcticament em va llançar a la classe de tercer A. Quin horror! Crec que la cara de terror se'm veia des de Vinaròs. No sabia ni com parlar, ni quina cara posar, ni com agafar el clarió, ni -per supost- on estava el botó màgic per  fer que aquells vint-i-cinc experimentats detectors de profe novat callaren i m'atengueren. Imaginen si estava terroritzat que un dels alumnes, Joseba, se'm va oferir com a ajudant, i em va tractar d'explicar com havia de colpejar la pissarra per a què la classe callara. Però malgrat els intents del bo de Joseba, la classe no va callar ni eixe dia ni mai.

Hui -unes quantes hores de pissarra més tard- he aprés a comprendre un poc millor alguns dels rituals de les tribus amb els quals em toca comerciar els meus coneixements cada dia. La meua cara de terror es va quedar en aquella classe de tercer A i he aconseguit poder gitar-me cada nit sense pensar, en els perills que, tal vegada m'esperen l'endemà en la jungla de l'institut. Ara, que ningú es pense que de la nit al dia m'he transformat en el genial professor que Robin Williams va interpretar tan esplèndidament en 'El Club dels poetes morts'. No, en absolut, encara em falta molt per aprendre.

M'agradaria, per exemple, ser capaç de motivar els alumnes que tenen alèrgia als llibres. De transmetre'ls l'amor per la meua llengua, pels llibres, i per la literatura. També seria molt feliç si aconseguira que tots aquells que estan esperant fer els setze -l'edat fins a la qual els xicons i les xicones estan obligats a estar escolaritzats- per deixar els estudis, s'ho repensaren i continuaren. Però, desgraciadament, amb els alumnes que no volen -la majoria dels quals, viuen autèntics drames personals cada dia-, és molt difícil traure resultats. I quan dic resultats no em referisc a traure notables ni excel·lents; aprendre és molt més important que tot això.

No podeu ni imaginar-se com em bull la sang cada vegada que me n'assabente que algun xicon s'ha burlat d'un company afeminat; o quan la classe esclata a riure assenyalant els quilos de més d'una companya, o quan es margina conscientment els alumnes estrangers. Sembla mentida, però encara passa. L'altre dia vaig escoltar un comentari en classe que em va posar els pèls de punta. Un dels xicons de segon de l'ESO va comentar en veu alta que "haría falta gente como la de España 2000, para arreglar el país." I un altre dia, en una altra aula, algúu va dir "el otro día, me fui a Mercadona y sólo habían moros y rumanos, ¡Qué asco!". Com m'agradaria aprendre unes paraules màgiques per a canviar aquesta situació! Però és difícil. És difícil, en primer lloc, perquè la màgia de la que parle encara no s'ha inventat. I, a més, perquè si un xicon de tretze o catorze anys manifesta aquestes opinions -que, segurament, no les ha pensades-, és perquè les ha mamat a casa i les té ben interioritzades.

Per tant, què va mal? L'educació, o la societat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada