diumenge, 7 de novembre de 2010

Arriba el temps del blat picat

El blat picat és un dels tresors més ben amagats de la nostra gastronomia. És una olleta que aporta la dosi calòrica necessària per afrontar les jornades més esgarrifadorament gelades de l'hivern. Té carn de porc, de vedella, de corder i de pollastre i, fins i tot, hi ha qui li posa algun os de pernil. Pel que fa als ingredients trets del camp o de l'horta, cal destacar la creïlla, les penques, la carlota, els cigrons i, com no, el blat. Un blat lliure de pells i posat en remulla la nit abans, perquè la seua cocció no es convertisca en tota una epopeia. De fet, antigament, les dones de Vilallonga (un dels pocs llocs on aquesta olleta és ben popular)  s'alçaven a les sis del matí, perquè l'olla bullira pacientment tots els ingredients durant les sis hores de rigor que marcava el Kamasutra gastronòmic de la comarca.

Hui en dia, gràcies a les olles a pressió, no cal alçar-se tan matí per aconseguir una bona ració d'aquest plat. Ara bé, les tres hores en la cuina (sense comptar el temps de preparació dels ingredients) no te les lleva ningú.

Evidentment estem parlant d'un plat d'hivern i indicat, especialment, per a tots aquells valents que no tinguen por d'aguantar una digestió de més de tres hores. De fet, no és gens estrany no sopar el dia que s'ha dinat una bona platerada d'aquesta olleta.

Com els he dit anteriorment, el poble de Vilallonga (a la Safor) reivindica la paternitat d'aquest extraordinari plat. Per aquest motiu, ja fa uns quants anys, que en arribar novembre es convoquen unes jornades gastronòmiques per a restaurants i públic en general, amb l'objectiu fonamental de donar a conéixer les bondats del blat picat. Ara bé, l'olleta també la coneixen en altres poblacions de l'interior de les comarques de la Safor, el Comtat i l'Alcoià.

Posats a parlar del seu origen, hi ha qui manté que es tracta d'un plat arqueològic que ha perdurat des del temps dels ibers, fins l'actualitat. Siga veritat o no, jo els convide a què coneguen el poble de Vilallonga, que es perden pels senders de la serra de la Safor o de la Llacuna. I, com a colofó, que demanen taula en el restaurant Bon Estar i es deixen atrapar per la barreja de sabors, cultures i, fins i tot, història, que pot amagar una bona olleta de blat picat. Si són aficionats als plats de cullera, segur que no els decep.

Ah, una altra opció és que si coneixen al que escriu aquestes línies, tracten de convéncer-lo amb un bon vi, i segur que aconsegueixen tancar-lo en la cuina, les tres hores i mitja que costa fer l'olleta.

Una última curiositat: hi ha qui opina que el blat picat s'ha de menjar el segon dia després d'haver-se preparat, ja que d'aquesta manera el brou arreplega millor l'essència de tots els ingredients. He de confessar-los que jo sóc dels partidaris d'aquest dogma: el blat picat del dia està boníssim, però l'endemà és insuperable.

Res més, perdonen-me si encara no han sopat. Bona nit, ja veurem què passa demà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada