divendres, 5 de novembre de 2010

Les altres llengües espanyoles


La setmana passada es va reunir a A Corunya una representació del Galeusca literari. Per a qui no sàpia de què es tracta, els direm que aquesta associació reunieix a una representació d'alguns dels escriptors més destacats dels àmbits literaris gallec (Gal), basc (eus) i català (ca). Aquest grup es reuneix una vegada a l'any (des de fa vint-i-set) amb l'objectiu de crear un espai de reflexió i reivindicació, per tractar de superar els desequilibris existents entre aquestes literatures i la castellana.

Com a escriptor (i ciutadà) espanyol que empra habitualment una llengua distinta de la castellana, aquesta qüestió em pareix fonamental. Cal aconseguir que la societat espanyola aprenga a estimar i a valorar com a pròpia, la gran tasca cultural que representa la labor d'aquest col·lectiu. Em pareix d'una pobresa cultural considerable que autors de la talla de Manuel Baixauli, Ignasi Mora, Joan Francesc Mira o Marc Granell (perdonen-me si només he citat autors valencians) siguen uns absoluts desconeguts, fins i tot en la seua pròpia casa.


M'indigna que en els grans suplements culturals de la premsa espanyola només es parle habitualment dels escriptors en llengua castellana. O que en eixe gran magatzem que tots sabem quin és i que ningú el cita normalment, quan busques un llibre en la teua llengua, els trobes agrupats tots junts, independentment del gènere i el públic al qual vagen destinats, amb l'epígraf "literatura en valencià-català". No té sentit trobar un llibre infantil, al costat d'una novel·la per a adults. El que passa és que la literatura en la nostra llengua continua considerant-se com a un tipus de lectura marginal.

Un altre exemple. Si Fernando Delgado, per exemple, publicara un llibre nou (no tinc res en contra del bo de Fernando) s'organitzaria tot un circ mediàtic al voltant de l'autor i de la novel·la. En canvi, si el protagonista de la novetat editorial és qualsevol dels autors que he citat anteriorment, les bales de palla de les pel·lícules de l'oest encara estarien passant, envoltades de la indiferència dels mitjans de comunicació i la ceguesa del gran públic.

Aquesta realitat és una conseqüència més del que he insinuat un parell de paràgrafs més amunt. Hui en dia continua pesant sobre la consciència social del nostre país una màxima de l'anterior règim: que els ciutadans de bé s'han d'expressar en castellà. És així, majoritàriament. I els que reivindiquem que s'òbriguen més portes per a la resta de cultures espanyoles som els separatistes, independentistes, etcètera, etcètera, etcètera. Per a mi, tan espanyol és un xiquet, com un neskato, un neno o un niño. No passa això amb la gastronomia? No considerem igualment espanyols: la paella valenciana, el marmitako, el pulpo a feira, el cocido madrileño o el gazpacho andaluz. Per què no som capaços de valorar positivament la gran riquesa cultural i lingüística que tenim a Espanya?

El meu somni seria el d'aconseguir una autèntica Espanya plural, sense que cap grup cultural s'imposara a la resta. Una Espanya que fera possible que viatjaren junts en el mateix vagó d'un tren: un home d'Albacete, una jove d'Algemesí i un xiquet de Vilanova i la Geltrú; i que cadascú poguera expressar-se en la llengua que ha mamat a casa, sense que cap dels altres el mirara mal per l'idioma en el qual s'expressa. Tot un exercici teòric de tolerància i respecte pels altres.

Mentrestant, els que parlem les altres llengües espanyoles, continuarem patint les mirades malcarades dels altres, si en una conferència de premsa -per exemple- tenim la mala idea de preguntar en català, a un interlocutor que també parla aquesta llengua. Açò passa hui en dia. I, en canvi, si el que fa la pregunta, la fa en anglés, ningú no diu res.

Cal canviar el xip i tractar d'acostar-se a una visió d'Espanya més plural i més allunyada de la que dibuixa el nostre país com una prolongació de Castella. Castella sí, però també València, Galícia, Catalunya, Euskadi...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada