dimarts, 16 de novembre de 2010

Parlem valencià (o català, o llemosí, o el que siga; però parlem-ne...)

La polèmica entre el valencià i el català (absurda des d'un punt de vista eminentment lingüístic) ha tornat a ocupar les primeres pàgines de la premsa valenciana. Evidentment en les capçaleres més properes a la dreta. El motiu, les declaracions del president català, José Montilla, al voltant de la unitat de la llengua. Montilla, com és normal, va manifestar que a València es parla català, tot i que nosaltres, l'anomenem valencià, com venim fent des del segle XIV, amb tot el dret del món.

La resposta del govern valencià no va tardar ni vint-i-tres segons a produir-se. La portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, en un perfecte castellà, va carregar amb duresa contra "el nuevo ataque a las señas de identidad de los valencianos".

Immediatament també es va manifestar el líder de l'oposició, alçant un penó a favor de la unitat de la llengua. Que no, que és broma! Alarte i els seus ja tenen prou amb netejar les sigles del seu partit de qualsevol moteta de pols, que puga relacionar-los amb el seu passat nacionalista. Ja no pressumeixen de ser el PSPV (Partit Socialista del País Valencià), sinó que firmen com a 'Socialistes Valencians'. Per tant, res de manifestar-se públicament al voltant d'aquesta qüestió.
Açò demostra, una vegada més, que la llengua preocupa, únicament, si dóna o lleva vots. Des que Zaplana es va berenar Unió Valenciana, el PP valencià necessita el vot anomenat 'blaver' per mantindre, còmodament, la majoria absoluta. Un aspecte que em va reconéixer, ja fa uns anys, un antic dirigent del PP gandià, molt pròxim a Zaplana. No és trist?

Mentrestant, a Blanqueries (la seu dels socialistes valencians) no saben què fer per evitar punxar-se amb aquesta qüestió tan argelagosa. Saben perfectament (com la direcció regional del PP) que valencians, catalans i balears compartim la mateixa llengua. En algunes ocasions, fins i tot, s'atreveixen a expressar-ho en públic. Però no ho fan sovint ja que això, pensen, els pot llevar vots.

Tampoc la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensió Figueres -militant del PP- té permís dels seus superiors (si em permeten la maldat, Camps, en primera instància, després el Papa, Benet XVI, i a continuació el mateix Jahvé) per pronunciar-se sobre el tema. Una vegada, a l'Alguer, va reconéixer la unitat de la llengua, i l'endemà -després de l'aldarull que es va muntar al Cap i Casal- va rectificar, després de rebre la pertinent tirada d'orelles des de la plaça de Manises.

Amb tot, el principal problema de la llengua al País Valencià (Comunitat-Regne-Región o com els agrade dir-li) no és si es diu català, català-valencià, valencià-català, o bacavés, com a suggerir Fuster. El principal problema és que "la llengua ha guanyat l'escola; però ha perdut el carrer". Cada any, així ho constaten les enquestes, baixa el percentatge de valencianoparlants. Un exemple: quan jo anava a l'escola i ens preguntaven si a casa parlàvem valencià, era molt normal que algú responguera: 'Jo no, però els meus avis sí'. Hui, desgraciadament, eixos iaios que parlaven en valencià ja no són tan habituals.

Per això, caldria deixar la llengua fora de qualsevol disputa política i posar tots els mitjans perquè d'ací uns anys, poguem dir, amb orgull: "sí, a casa parlem valencià"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada