"Españoles, Franco, ha muerto..."

Ja han passat 35 anys des que Arias Navarro, amb el rostre compungit i les llàgrimes esvarant-se-li amb tristor per les galtes, anunciava la mort del dictador. Arrere quedaven quaranta anys d'un règim totalitari sense llibertats; dominat per una moral ultracatòlica que -fins i tot- impedia mostrar l'afecte en públic; i molta misèria. Un país en blanc i negre en el qual ser homosexual era delicte, si eres dona no podies fer certes coses sense el permís del teu marit, i, tot i que hagueres nascut a la Font d'En Carròs, el teu poble -oficialment- es deia Fuente Encarroz.

Amb la mort de Franco s'inicià un període incert per a la societat espanyola. Pel que m'ha contat mon pare, entre els espanyolets de l'època hi havia certa por que tornara a esclatar un conflicte armat, com el que havia dividit Espanya per la meïtat, quaranta anys arrere. I podria haver ocorregut. Cal tindre en compte que l'oposició al règim (partits d'esquerra, sindicats, col·lectius ciutadans...) reclamava trencar amb el passat més immediat perquè retornara la democràcia a Espanya. I, enfront, els sectors més intransigents del franquisme, l'anomenat búnquer, no estaven disposats a què es malbaratara la memòria de Franco. Afortunadament, aquella segona guerra civil no va esclatar i l'evolució cap a la democràcia va eixir raonablement bé.

Les cròniques oficials parlen (i parlaran) del Rei, d'Adolfo Suárez i de Torcuato Fernández-Mirandacom als grans herois de la pel·lícula de la nostra Transició. En realitat, mai sabrem si la transició -tal com va eixir- era el pla original que hi havia en la ment dels tres protagonistes del film; o si -segurament- no van tindre més remei que caminar per aquell sender, que marcava la majoria dels espanyols. Un canvi, sense sang, sense traumes i, en definitiva, sense grans complicacions per al dia a dia.

Hui, trenta-cinc anys després, quasi ningú s'enrecorda ja d'aquelles imatges en blanc i negre que va marcar el naixement de la nova Espanya. Una Espanya que, sense ser el País de les llonganisses, ha millorat considerablement. Els espanyols podem triar els nostres governants -tret del Cap de l'Estat-; podem dir el que pensem, sense por que vinguen els grisos per tancar-nos a la presó; i, fins i tot, tenim dret al treball i a una vivenda digna.

Ara bé, trenta-cinc anys després, continuem arrossegant algunes rèmores, més pròpies del franquisme que d'una democràcia plena. No hem aprés a conviure amb els que opinen de manera diferent a la nostra. Continuem tractant d'imposar les nostres idees a crits, i no amb la raó. A nivell polític, critiquen conductes dels nostres rivals que, en moltes ocasions, nosaltres també fem i, a més, multiplicat per deu. Si parlem de justícia, com en el franquisme, no és igual que un mort de fam anònim furte un tros de pa per menjar, que el senyoret de torn agarre milions de la caixa de tots, per poder lluir un mercedes i viure en un xalet amb piscina.

I si volem referir-nos al model d'Estat, els que defensem que Espanya és una realitat plurinacional (en la qual haurien de potenciar-se  les diferents manifestacions culturals i lingüístiques peninsulars) ho tenim bastant cru. Hui, encara hi ha un gran percentatge d'espanyols que continuen amb la visió franquista d'una Espanya centralista. Una Espanya que si fóra una orquestra, tindria una gran solista, Madrid, i la resta de regions, únicament, tindrien el dret de cantar els cors, en un discret segon pla. Una Espanya monolingüe i monocultural.

En defintiva, trenta-cinc anys després que Arias Navarro anunciara la mort de Franco, Espanya ha canviat, en algunes coses per a millor; però en unes altres continua en blanc i negre.