Llàgrimes per Alonso?

Sóc el primer a qui li hauria agradat que Alonso haguera guanyat el seu tercer campionat del món. Reconec que no tinc ni idea de Fòrmula 1, però quan hi ha algun espanyolet que està jugant-se la vida (esportivament parlant) acabe agafant-li certa simpatia. A més, admire molt a les persones que han tingut l'oportunitat de fer realitat els seus somnis.

Per altra banda, he de confessar-los que sóc un apassionat de l'esport. No tant de l'esport de sofà, cervesa i televisió (que de tant en tant no està mal), sinó del que es practica amb xandall, sabatilles i bons amics. Amb tot açò, el que vull dir-los és que l'esport, com a espectacle, és una bona manera en la qual invertir part del nostre oci; però ja està: és un espectacle i res més.

Alonso no ha guanyat el mundial, segurament, per culpa d'una estratègia d'equip (això és el que diu la premsa esportiva, jo no he vist la cursa). Però no hem de fer cap drama. L'any que ve ja tindrà l'oportunitat de guanyar un altre mundial, i si no, l'altre. No passa res. Després del gran premi, molta gent, especialment a Oviedo, d'on és Alonso, s'ha posat a plorar. Per què? Som igual de pobres (o de rics) que un minut abans que Alonso començara a córrer. El Santander (el banc que patrocina l'asturià) ens cobrarà els mateixos interessos en la hipoteca. I si la nóvia  (o el nóvio) ens ha deixat, per molt que Alonso s'haguera coronat com a campió del món, això no hauria fet que, miraculosament, tornara al nostre costat.

Per tant, enfoquem l'esport de masses com el que és realment, un espectacle per a fer-nos oblidar durant unes poques hores, les nostres misèries del dia a dia.

Alonso ha perdut, però segur que demà torna a eixir el sol. La llàstima, és que demà serà dilluns, i tots els dilluns mereixerien ser expulsats del calendari.