dilluns, 1 de novembre de 2010

Sense morts i amb ànecs

La tradició mana que dediquem part de tots els 1 de novembre a visitar els que ja no estan amb nosaltres. Una paradoxa ben curiosa , ja que si no estan, evidentment, no els podem visitar. Per tant caldria dir que el que toca és visitar les tombes on reposen les restes -cada any que passa més i més reduïdes a pols- dels que alguna vegada van ser familiars nostres.
És per això que, des de temps immemorials, les setmanes, els dies i les hores anteriors a l'avinentesa, les matriarques de cada família (especialment als pobles) posen totes les seues energies en la direcció dels treballs de neteja de nínxols o panteons. La pols, que durant mesos i mesos ha anat sepultant (mai millor dit) fotografies i epitafis dels nostres familiars difunts, desapareix com per art de màgia. I les làpides, ben tristes i mig oblidades fins aleshores, s'omplin de flors dignes de qualsevol nóvia abans de pujar a l'altar.
I cada any, per aquestes dates, jo em faig la mateixa pregunta: per què fem açò si els destinataris de tantes atencions no estan en disposició d'alçar-se per agrair-nos res? Serà per culpa dels difunts? "Mira, xiqueta, si vols heretar, procura que la meua tomba siga la més bonica del cementeri." O, tal vegada, darrere de tot açò s'amaga un poquet de l'ancestral 'què diran' que tant predomina en la nostra societat. "Què pensarà la tia Mari Tere si s'acosta al cementeri i veu que no li hem canviat les flors a la iaia des de l'any passat?". Segur que molts de vostés han escotat alguna vegada aquesta frase dins del context de la celebració 'totsantina'.

Doncs bé, enguany la meua iaia, els meus avis i ma tia Enriqueta m'hauran posat falta, perquè no ens hem acostat pel cementeri del poble. A la meua dona no li agraden els cementeris, a mi m'estressen les multituds i la meua filla s'estimava més veure un capítol nou de Dora l'Exploradora. Significa això que ja no ens enrecordem dels nostres i que passem d'ells? No; en absolut.
Jo tinc el convenciment que tots aquells que ens han deixat els portem amb nosaltres ben guardats al cor. A mi sempre m'agrada dir que cada vegada que em clave a la cuina, no ho faig a soles, sinó que m'acompanya la meua iaia, passant-me un a un els ingredients que calen per fer unes bones mandonguilles, una coca de pasta bona, o una olleta de blat picat... Plats, tots ells (juntament amb l'arròs caldós o la paella de faves i cartxofes) que em va ensenyar a cuinar la iaia Pepica. Per això, tot i que no anem al cementeri, en ma casa tenim ben presents als que ja no estan amb nosaltres per efectes de la caducitat de la vida.
Aleshores, aquest matí, en lloc d'anar al cementeri, la meua dona, la meua filla i jo hem anat al parc de Capçalera de València, en busca d'aventures. Per aquells que no ho coneguen, es tracta d'un nou jardí que hi ha en la part oest de la ciutat, just fitant amb Mislata, com a colofó del jardí de l'antic llit del Túria. Està format per un gran llac artificial ple de carpes, alguna que altra tortuga farta de la convivència amb els humans i ànecs. Ànecs naturals, dels de tota la vida, però també d'artificials; perquè hi ha una sèrie de barques amb forma d'ànec (cigne, més concretament) per a què la gent faça els seus pinets com a futurs navegants de la Copa de l'Amèrica (es dispute on es dispute la pròxima edició).
El lloc -independement de les oportunitats urbanístiques i immobiliàries que va poder facilitar quan la crisi no era crisi- és ideal per passar un matí de jocs amb els xiquets o per deixar-se atrapar per l'angoixosa mandra de les vesprades dels diumenges.
Punts negatius? Sí, almenys n'he trobat un: la falta de civisme. Resulta preocupant veure que encara continua havent gent que no utilitza les papereres correctament o que no s'emporta bosses de plàstic per no embrutar el que és de tots. Hui, inclús, en la zona infantil hi havia restes d'un botellón salvatge, amb gots de plàstic per tot arreu i, fins i tot, restes de vidres d'alguna que altra botella de cervesa. Una llàstima que, a pesar que ens considerem una societat avançada i civilitzada, continuem donant mostres de tot el contrari.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada