dimecres, 11 de març de 2015

L'altra batalla de l'Ebre



Em pareixen patètiques les campanyes que estan duent a terme alguns mitjans de comunicació per revifar la reivindicació del transvasament de l’Ebre. I no perquè considere que aquesta demanda no siga lícita o justa, sinó pel moment en el qual s’ha produït. Quan encara tenim a la retina les imatges de pobles i camps sencers engolits per l’Ebre, em pareix d’una catadura moral digna d’estudi psiquiàtric que apareguen certs il·luminats i insinuen (o diguen clarament, sense cap problema de consciència) que “encara els passa poc, per no voler compartir l’aigua que els sobra amb tots.” Com si l’existència del transvasament els haguera salvat de la riuada. Pel que diuen els expertes, aquestes inundacions només es podrien haver evitat amb dos tipus d’actuacions. En primer lloc amb la construcció d’una sèrie d’infraestructures (embassaments principalment) que controlen i regulen el cabal del riu. I també, com demanen la majoria dels alcaldes de les poblacions afectades per catàstrofes d’aquestes característiques, amb la neteja dels llits dels rius. Però ja saben tots vostés que, en general, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I, una vegada més, s’evidencia la poca planificació i el curterminisme que domina la gestió dels nostres polítics. Ara bé, no voldria posar el punt final d’aquest article sense entrar al joc d’aquests pseudocomunicadors i abordar la qüestió del transvasament de l’Ebre.


És evident que podem parlar d’una Espanya humida i d’una altra seca. En aquest sentit, els valencians habitem un territori en el qual, a nivell general, la pluja no ens tracta amb excessiva amabilitat. Per això, com que l’aigua és necessària per a la vida i, en termes econòmics, és sinònim de riquesa, si fem cas del discurs oficial dels nostres governants, necessitem més recursos hídrics. I com l’aigua no la podem fabricar, l’hem de traure d’algun lloc. El Pla Hidrològic Nacional (amb el transvasament de l’Ebre com a plat estrela) que va aprovar el govern d’Aznar en els primers anys d’aquest segle, va ser el primer intent de posar solució a l’endèmic dèficit hídric no només dels valencians, si no de la resta de territoris del sud-est peninsular. El problema és que el PP, emparat amb la majoria absoluta que havia aconseguit en les urnes, va traure endavant aquest pla sense haver aconseguit cap acord polític entre els territoris afectats. Va esclatar, doncs, la guerra de l’aigua. Una guerra amb dos bàndols ben definits: els partidaris del transvasament de l’Ebre (majoritàriament valencians, murcians i andalusos) i els que estaven radicalment en contra (sobretot catalans i aragonesos). A banda d’aquest enfrontament territorial, també va haver una confrontació política que, més o menys, podríem explicar així: el PP va abanderar el transvasament, mentre que les organitzacions progressistes se’n posicionaren en contra.

Fins que Zapatero va derogar el PHN l’opinió pública va assistir a una dura batalla mediàtica amb moltes consignes (“Agua para todos”, “Aigua per a sempre”); però, per desgràcia, amb poc de debat i poca pedagogia. Jo, per exemple, deu anys després de la derogació del transvasament de l’Ebre continue sense tindre clar per què era necessari, com defenien uns, o per què era tan perjudicial, com asseguraven els altres. No tinc cap argument convincent per poder-me fer una opinió pròpia sobre la qüestió.

En aquells dies les organitzacions que estaven en contra del transvasament apel·laven a raons mediambientals per oposar-se’n, ja que asseguraven que acabaria amb el Delta de l’Ebre. Per contra, els partidaris del PHN defensaven que la incidència seria mínima. Uns acusaven catalans i aragonesos d’insolidaris. Els altres consideraven que no hi havia res més insolidari que el model urbanisticoespeculatiu que es volia posar en marxa ací amb l’aigua que arribaria de l’Ebre, que en realitat no seria per regar camps de carxofes, sinó piscines i unifamiliars. Després van entrar al debat les dessaladores. Uns defensaven que serien la solució definitiva. Mentre que els altres asseguraven que contaminarien el mar, que emetrien massa CO2 a l’atmosfera i que, a més, produiria una aigua massa cara. En fi, un altre maldecap.


Em resulta profundament decebedor que en l’Era de la Informació els mitjans de comunicació, en comptes d’aportar llum i coneixement, ens deixen en la foscor i afavorisquen la propagació de la ignorància. Sí, és molt trist, però sembla que ens estem convertit en personatges de les novel·les d’Orwell o de Bradbury. Què ordenarà demà el Big Brother?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada