dimecres, 2 de desembre de 2015

Dos anys orfe



Recorde perfectament on estava i què feia. Era divendres. Feia una horeta que havia acabat les classes i tornava a casa després d’estar tota la setmana a Almoradí. En aquells moments, passaven pocs minuts de les dotze i quart (en concret eren les dotze i denou), jo conduïa per les primeres rampes del port d’Albaida. Tenia la Mariola a l’esquerra, el Benicadell a la dreta i una miqueta més al fons, encara podia intuir la silueta de la Safor. Tenia posada Sí Ràdio al cotxe, perquè des de la nit anterior, les urpes dels agents de Fabra ja havien desconnectat el senyal de Ràdio Nou. Els treballadors de l’emissora, entre ells la meua dona i molts amics, com els violistes del Titànic, narraven en directe, en un magazine improvisat, el que estava succeint a Burjassot i, a més, aprofitaven els últims minuts del naufragi per acomiadar-se de l’audiència. Tot i que ja feia uns quants anys que no seguia les emissions de la ràdio per les raons que a ningú se li escapen, no vaig poder evitar que se m’humitejaren els ulls. Llàgrimes de ràbia i d’impotència que s’intensificaren quan arribà la confirmació que havien tallat el senyal de Canal 9. 

Ja han passat dos anys des que vam escoltar la pregunta que Genar Martí li llançava al seu company Jorge, qui estava on les càmeres i els periodistes no havien pogut entrar, i després el negre...  Dos anys d’orfandat mediàtica que encara ha diluït un poc més la invisibilitat i l’autoestima del poble valencià. Perquè, no ens enganyem, hui en dia, sense una plataforma que ens òbriga la porta del món, no només no som ningú, sinó que no existim. Els valencians necessitem una radiotelevisió pròpia. Si volem conservar la nostra cultura i la nostra llengua és prioritari que obrim Canal 9. De què serveix que tinguem bons músics, bons escriptors, bons actors, bons artistes plàstics (per parlar només de l’àmbit cultural), si ningú els coneix? Recorde la conversa que vaig tindre fa uns anys sobre músics valencians amb un bon amic. Ell, des del desconeixement, estava convençut que hi havia molt poca gent que apostara pel valencià per fer música. Jo li vaig respondre que no era així, que hi havia vora dos-cents grups i cantautors que el gran públic no coneixia perquè, a banda que no els deixaven tocar en centres públics com el Palau de la Música de València, també tenien vetat l’accés a RTVV. Li vaig posar l’exemple de Miquel Gil, que encapçalava les llistes de música folk a Europa, però que ací, a la seua terra, fora dels cercles valencianistes no el coneixia ningú. En una entrevista que li vaig fer en Infotelevisió, Miquel Gil es queixava que el govern valencià a ell i a tota la resta de músics que cantaven en valencià els havien condemnat a la invisibilitat. Així de clar i així de trist. Per aquesta raó cal reobrir RTVV.

Ara, el que també tinc molt clar és que el País Valencià no necessita un Canal 9 com el que hi havia abans que estiga subordinat als interessos del partit que governe. No. Ni tampoc un ens que malbarate diners públics sense control ni amb una plantilla sobredimensionada. Per això es va pervertir l’antiga RTVV i, lògicament per aquest motiu, també, a poc a poc, va anar perdent el favor de l’audiència. Significa això que els antics treballadors no compten per la nova etapa? No, és clar que sí que compten i han de tindre l’oportunitat de participar en el renaixement de la nova RTVV. Però també tinc clar que al País Valencià hi ha molt bons professionals, periodistes especialment, que durant l’anterior etapa no van poder treballar-hi per motius clarament polítics. Quina és l’equació que ha d’integrar les reivindicacions dels antics treballadors i les necessitats de la societat actual? No ho sé, però tampoc em correspon a mi trobar-la. És el nou govern valencià (ja veurem si hi ha algun canvi després del 20 D) qui ha de moure fitxa. De moment, la cosa va lenta, lenta, lenta... I la gent no acaba de comprendre el perquè.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada