dimarts, 22 de desembre de 2015

'Sol davant el perill'

Ni Ciutadans ni Podem, el partit que té la clau i la solució és el PSOE.  Sí, així és. Tot i que l
a majoria donàvem per morts els socialistes, Pedro Sánchez ( i qui sap si l’apel·lació al vot útil o al vot de la por) ha aconseguit que la davallada del PSOE no fóra encara més exagerada del que ha sigut. Han salvat els mobles. Tot i que hauran d’arreglar la teulada, el soterrani (que s’inunda cada vegada que plou) i caldrà que revisen les bigues que, tal volta, ja estan infectades amb corcó. Ens agrade o no, en els pròxims mesos es jugarà al que vulga la direcció del PSOE; i ja els dic que no m’agradaria estar en la seua pell, encara que em regalaren dos o tres dècims del 79140, número agraciat amb la Grossa d’enguany. Encara no havien comptat les últimes paperetes i per l’esquerra ja els avisaven de les línies roges irrenunciables d’un hipotètic pacte. I per la dreta, populars i tarongetes assajaven el discurs de la responsabilitat i de la governabilitat. També alguns dels seus propis companys de partit, els mateixos que fa setmanes que esmolen els ganivets per acariciar-li el coll, s’afanyaren a dir-li el que li convenia a ell, al partit i a Espanya. No, no m’agradaria ser Pedro Sánchez.



                Opcions, en resum, n’hi ha tres. O bé deixen (per acció o omissió, és a dir, votant a favor o abstenint-se) que governe el PP (ja siga Rajoy, Soraya o el Zorro) o bé promouen un megapacte amb tota l’esquerra i els nacionalistes del congrés o, com a tercera opció, voten en contra del PP i d’ací tres mesos tenim noves eleccions generals. Personalment crec que, , després del teatret polític de rigor, els socialistes acabaran deixant que el PP governe en minoria. M’imagine la conferència de premsa de Pedro Sánchez (americana marró, camisa blanca, gest seriós de les grans ocasions) en la qual anunciaria el que molts votants d’esquerra (almenys del PSOE) no haurien imaginat mai que ocorreria. “El país necessita... bla, bla, bla... I els socialistes sempre hem manifestat.. bla, bla, bla...” I ja veurem després si això suposa, com molts pronostiquen, el suïcidi polític definitiu dels socialistes o, pel contrari, ixen reforçats. Cal recordar que en política dos i dos no sempre sumen quatre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada