dimarts, 21 de maig de 2013

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia:



Distingit senyor:

Se’n recorda, senyor Gallardón, quan la premsa més rància d’
aquest país l’acusava de llibertari, de revolucionari i  de ser, pràcticament, un espia del Kremlin? Si, fins i tot, hi havia algun socialista despistat que li tirava els trastos, perquè canviara Génova per Ferraz. Quins temps aquells, eh? Com ens la va pegar, com diria la meua iaia. Vosté ha passat, en a penes dos anys, d’entonar la Internacional (quan l’ala més radical del seu partit desitjava que l’enviaren d’ambaixador al Kurdistan), a carregar amb l’encenser en les celebracions religioses preconciliars, que tant agraden a la Conferència Episcopal Espanyola. Què li ha ocorregut en aquests dos anys? Quin Gallardón era l’autèntic: el que jugava a ser Clark Kent, contra la malvada Esperanza Aguirre o l’actual ésser gris que cada dia que passa s’assembla més a Jack Nicholson en The Shining?
                Segurament estaré d’acord amb vosté que la llei de l’avortament de Zapatero tenia alguns punts polèmics i, certament, millorables. Però la reforma que vol tirar endavant és un autèntic despropòsit. És una tornada als anys 60, quan les adolescents de classe humil que es quedaven embarassades, patien la condemna social i la marginació i les de classe rica coneixien Londres. He de confessar-li que no m’ha agradat gens el discurs que ha pronunciat hui al Senat. No comprenc com pot insistir amb la intenció que la malformació fetal no siga un supòsit legal per a avortar: “La interrupció voluntària de l’embaràs crearia ciutadans de primera i de segona”. “Amén”, li reponc jo.

Però, senyor Gallardón, li pregunte: no estan creant vostés ciutadans de primera i de segona amb decisions com, per exemple, retallar les partides de la Llei de la Dependència o amb el Medicamentazo de la desmemoriada senyora Mato? Hi ha famílies per a les quals no suposa cap problema econòmic cuidar d’un fill discapacitat. Però n’hi ha d’altres, que fins i tot, han de fer números per poder comprar un pot d’Apiretal. No faça demagògia, senyor ministre.

                Per altra banda, don Alberto, per si no ho sabia, vaig a dir-li un secret. Sap vosté que l’actual llei de l’avortament no obliga a avortar? Sí, és així. No és obligatori. De fet, la meua dona i jo hem tingut dos filles (ben boniques les dos), amb aquesta llei vigent. És clar que un fill desitjat és una benedicció del Cel (si no li sap malament que utilitze la terminologia de la Conferència Episcopal). Però un fill no desitjat, o un fetus que en nàixer no té cap viabilitat, no vaig a dir que siguen una maledicció de l’Infern, però quasi. Olé per la dona que decidisca agafar el bou per les banyes i acceptar eixe repte que li planteja la vida. Però no condemnem a qui no tinga el suficient valor per afrontar un drama d’eixes característiques. A vostés no els agrada que els diem quantes copes de vi es poden beure abans de conduir un cotxe. Ara, vostés sí que es poden permetre el luxe de repartir els carnets de bona i de mala persona. Ja està bé.

Recorde que va ser el mateix Jesucrist va dir, ja fa uns quants anys: “no jutgeu, si no voleu ser jutjats”. Doncs això. 

Passe un bon dia.

P.D. Sé que em qualificarà de malpensat, però ja veurà com d’ací uns mesos, quan aprove aquesta reforma, tornaran a posar-se de moda els cursos intensius d’anglés entre la gent del seu barri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada