Ser pare (o mare)

És molt difícil ser pare. Els estalviaria la típica/tòpica frase que les criatures naixen sense llibre d’instruccions, però no puc perquè és així. T’equivoques. Constantment. Des del primer dia. I a pesar que saps que cal aprendre dels errors, els repeteixes i els tornes a repetir. I cau el mite aquell que “no seré mai com els meus pares”, que faràs les coses de manera diferent. I és, aleshores, quan comprens els teus progenitors. I quan acabes convertint-te en una fotocòpia d’ells: “ordena l’habitació, seu bé, menja ràpid, estudia, t’has llavat les dents?, amb el baló no es juga a casa, s’heu quedat sense televisió!” 

Totes aquestes reflexions em vénen al cap després que la meua major esclatara l’altre dia en un plor desconsolat. Plorava a llàgrima viva perquè no volia ser major. Desitjava, com Peter Pan, viure eternament com una xiqueta. N’hi havia, a més, una altra preocupació: no volia deixar de creure en els Reis d’Orient. I és que, enguany, com ja farà 11 anys vaig pensar que ja tenia l’edat suficient per conéixer-ne la veritat i, amb un punt de dolor en el cor, li vaig desvelar el secret. Si tinguera una màquina del temps, tornaria enrere al dia en què li ho vaig contar i tancaria la boca. Quin dret tenia a carregar-me la il·lusió de la xiqueta? 

I després ve la menuda. Com és tan alta, de vegades oblidem que només té 7 anys i la tractem com si estiguera a punt d’entrar a la facultat de Medicina. Però també ens equivoquem. És un bitxet que necessita l’amor i el carinyo dels seus pares per poder superar totes les inseguretats que duia de sèrie i les que va heretar dels seus pares. Una xiqueta que és capaç de deixar-nos bocabadats amb preguntes trascendentals sobre la vida. 

No, ser pare no és gens fàcil. Però jo no ho canvie per res del món.