Nous companys de viatge

Anem a jugar a endevinar el futur. Imaginem el líder d’un partit formalment d’esquerres que trau els pitjors resultats de la seua història, però que gràcies als pactes postelectorals acaba sent el president de la Generalitat. Durant quatre anys, mitjançant el suport dels dos partits cosins germans que l’han fet president, ha tastat la glòria. Ell ha agranat la corrupció. Ha reactivat l’economia valenciana. I ha aconseguit que des de Madrid no ens miren amb condescendència. Bé, açò últim no. I l’economia tampoc l’ha realçat ell, és qüestió de cicles i ara tenim el vent a favor. Del tema de la corrupció també podríem debatre a qui li correspon apuntar-se l’èxit. Però bé, al cap i a la fi, el president està convençut que sense ell, res de tot el que els hem enumerat hauria sigut possible. I no només ell. També els col·legues de partit han acabat la legislatura amb l’autoestima pels núvols. Poc importa si la gent dels altres dos partits els han tirat una maneta o no. Ells ens han tret del fangar i volen continuar al capdavant de la Generalitat per convertir-nos en el POELLEGALL (el País on es lliguen els gossos amb llonganisses). El que passa és que amb les enquestes en la mà, sembla que ja no valen els companys de viatge dels últims quatre anys.

                Els morats, que van voler veure els bous des de la tanca –greu error que pagaran en les urnes–, últimament dediquen gran part dels seus esforços a autoliquidar-se. De la mateixa manera que actuaria una malaltia autoimmune o l’esquadró suïcida del Front del Poble Judaic. I què dir dels del somriure taronja. Si s’han passat la legislatura furga’m que em furgaràs. I damunt, catalanistes. Amb la que cau des de Catalunya, quan més lluny els tinguem, millor.

                Potser aquest president que vol continuar sent president haja pensat a fer-se amic dels altres que van de taronja. Dels de taronja sense somriure que abans eren socialdemòcrates, laics i no monàrquics. I ara, en a penes un lustre, liberals, antisocialistes i qualsevol isme que els done vots. Sí, ja sé que el líder dels que van de taronja sense somriure ha manifestat públicament que mai pactarà amb aquest president que vol continuar sent president. Però recorden que fa molts anys aquells que cantaven “Pujol, enano, habla castellano”, van acabar convidant-lo a totes les festes.

                Tal vegada ahir em vaig equivocar. Ho reconec. Potser Puig no va actuar pres per un atac de psicosi al més pur estil de Peter Sellers en ‘Doctor Strangelove’ (How I Learned to Stop Worrying ang Love the Bomb). Sinó que, simplement, volia escenificar eixe canvi d’aliances. Però com els he advertit aquest escrit només és un joc de política-ficció. La resposta començarem a conéixer-la la nit del 28 d’abril.