dilluns, 16 de març de 2020

Monarquia o república?


Convocar un referèndum per votar la continuïtat de la monarquia, en aquests moments, no és cap prioritat. Ara bé, una vegada passe de llarg el coronavirus, caldria seure per estudiar què fem amb l’altra corona. La relació de l’Espanya contemporània amb la monarquia ha sigut una història d’amor-odi. Durant la guerra contra Napoleó el poble reivindicava la figura de Ferran VII, tot i que –després– acabà sent un dels reis més cruels i despòtics que hem tingut. La mort del Deseado ens va deixar uns quants lustres de guerres civils entre carlistes i liberals. La filla, Isabel II, hagué d’eixir del país corre que correràs. En canvi, Alfons XII, el seu fill, tornà a Espanya en llaor de multituds per encapçalar la Restauració. Enmig va quedar un rei adoptat italià, Amadeu I, que va pegar a fugir, fart dels espanyols, i una república caòtica que a penes va durar uns mesos. Segurament, el fet que Alfons XII morira jove va provocar que el poble conservara una bona imatge del seu curt regnat. De fet, la majoria, quan l’evoquem, no podem evitar posar-li el rostre del valencià d’Oliva Vicente Parra que va encarnar el monarca en les pel·lícules: ¿Dónde vas Alfonso XII? i ¿Dónde vas, triste de ti?. El règim que apadrinaren Cánovas i Sagasta se n’anà per l’aire el dia en què el seu successor, Alfons XIII, personatge sinistre i vividor, decidí donar suport al colp militar de Primo de Rivera. La història ja saben com continua: amb la II República, la Guerra Civil i la Dictadura de Franco.


Va ser en 1969 quan el dictador va nomenar Joan Carles I com a successor. Son pare, Joan de Borbó, inicialment s’havia oferit com a voluntari a Franco per lluitar en el bàndol dels militars sublevats. Imagine que, després de la victòria, confiava que li tornarien la corona. Però no va ser així. Llavors, va haver de treballar de valent durant tota la dictadura per recuperar tots els privilegis que la seua família havia perdut. Joan Carles va jurar els principis fonamentals del Movimiento per ser rei. I si després va evolucionar cap a la democràcia va ser perquè era l’única manera de conservar la corona. Així li ho degueren inculcar tant els seus preceptors, com els emissaris dels EUA, que van tutelar la Transició des de l’altre costat de l’Atlàntic. La Casa Blanca sempre ha combinat de manera perversa la defensa dels seus interessos amb la paraula democràcia. Joan Carles seria rei a canvi de continuar donant suport a la política nord-americana. Prova d’açò últim la tenim en els reconeixements que el Congrés dels EUA va retre al monarca espanyol. O al qualificatiu de ‘campió de la democràcia’ que Reagan va dedicar- arran de la seua intervenció en el colp d’estat del 23F. Un intent de pronunciament militar que no va prosperar, gràcies al compromís del rei amb la Constitució i les llibertats, segons la versió oficial. Ara bé, ja fa temps que s’han alçat moltes veus que la qüestionen. 

Joan Carles I va viure de rendes (per salvar la democràcia i pel seu caràcter, campechano) tot el seu regnat. Va ser una figura intocable per a la premsa. Fins l’última etapa com a cap de l’Estat, la premsa mirava cap a un altre costat cada vegada que s’estenien rumors sobre les aventures amoroses del Borbó o sobre les comissions que cobrava per apadrinar inversions espanyoles en l’estranger. El que hem conegut ara no és nou. Se sabia, el que ocorre és que no es volia (podia?) contar. Les coses van començar a canviar arran de l’accident que el rei va patir en la famosa cacera de Botswana, on havia acudit en companyia de la seua amant, Corinna Larsen, mentre la majoria del poble espanyol patia una dura crisi econòmica.

Ahir, l’actual rei, Felip VI, per salvar la corona i també per salvar-se a si mateix, va voler traçar una línia roja i marcar distàncies respecte als negocis tèrbols de son pare. Renuncia a la hipotètica herència que podria rebre de Joan Carles i, a més, li lleva el sou. PSOE, PP, Ciudadanos i Vox han aplaudit el gest, de la mateixa manera que fa unes setmanes van impedir que el Congrés investigara les activitats fosques de l’emèrit. A pesar d’això, l’oposició a la monarquia creix. Cada vegada hi ha més persones que ja s’han cansat dels contes de fades de prínceps i princeses. Evidentment hui, amb la preocupació de no contraure el COVID-19, a la gent li importa poc si el rei ha fet açò o açò altre. Però algun dia ens hauran de preguntar si volem monarquia o república.

Cap comentari:

Publica un comentari