dijous, 21 de juliol de 2011

Camps, la crònica d'una decepció

Quan Zaplana va volar cap a Madrid, enlluernat per una cartera ministerial i amb la intenció de presentar les credencials per substituir Aznar al front del govern, va triar Camps com a hereu (després de la breu regència de José Luis Olivas). Zaplana, com a home absolutament encantat d’haver-se conegut, no podia triar a algú que li fera ombra. No. El seu desig era que els llibres d’història reconegueren el seu període al front de la Generalitat, com l’etapa més gloriosa del País Valencià, després del segle d’Or. Per això es va fixar en un home gris, d’aparença ximple i bonhomiosa, i sense personalitat, que poguera ser fàcilment manipulable des de la distància. Vaja, era com dir, “me’n vaig, però continue ací.”
Desgraciadament per a Zaplana, el suposat titella va tindre la suficient habilitat per aconseguir unes tisores i va tallar els fils que l’unien al seu particular Gepetto. El començament  de Camps al front de la Generalitat és, per tant, l’etapa de l’enfrontament del fill i el pare, amb la derrota final del pare. Van ser quatre anys difícils per al nou president de la Generalitat. Anys de continus equilibris i d’enfrontaments, més o menys amistosos, airejats per la premsa.
La victòria final de Camps va vindre precedida per una pèrdua progressiva d’influència de Zaplana, primer en la política nacional i, després en la pròpia estructura interna del PP. Quan Rajoy va rellevar Acebes i Zaplana i va donar entrada al seu equip actual, Camps va tindre les mans lliures per acabar, sense pietat, amb tots els homes que havien besat la mà de Zaplana. Únicament quedà en mans zaplanistes el virregnat d’Alacant. Però, després de les últimes eleccions, els homes de Camps acabaren per dominar l’últim feu del zaplanisme.
Primera legislatura (2003-2007)
Francisco Camps va ser presentat a la societat valenciana com a un home treballador, honest, pietós i, per damunt de tot, un amant de la seua terra. De fet, només arribar al poder, en octubre de 2003 va presentar a Ares del Maestrat un decàleg per revitalitzar i potenciar l’ús de la llengua. Un decàleg que no va caure massa bé al sí del PP nacional i que, amb el temps, es diluiria com un terròs de sucre en una taça de café calent.
Fruit d’aquesta, aparent, defensa de la identitat valenciana, va sorgir la proposta de reformar l’Estatut d’Autonomia per tractar d’equiparar-lo als de les anomenades nacionalitats històriques. Així, l’any 2006 PP i PSOE acordaren el nou  estatut. Del nou text destaca la consideració del valencià com a llengua pròpia dels valencians i una curiosa clàusula, que la premsa va batejar amb el nom de ‘clàusula Camps’. Segons aquesta clàusula la Comunitat Valenciana s’atorgava poders per assumir qualsevol competència que l’Estat transferira a alguna de les dèsset comunitats autònomes.
És aquesta primera legislatura (a partir de 2004 quan els socialistes van accedir al govern centra) la de la creació d’un discurs reivindicatiu i victimista, proper al nacionalisme d’altres territoris, front a l’Estat. Zapatero va començar a ser assenyalat com al responsable de tots els mals que assotaven els valencians i Camps, com el Palleter, va encarnar la figura de la resistència contra l’invasor. Qüestions com l’aigua, l’AVE o el finançament autonòmic van acaparar gran part dels titulars de la premsa del moment.
No hem d’oblidar que és en aquesta legislatura quan, des de la Generalitat, es potencia l’aposta per els grans esdeveniments per tractar de potenciar la imatge de València en l’exterior. El port de València va ser elegit com a seu de l’America’s Cup i el complex de la Ciutat de les Ciències va acollir la celebració de l’encontre mundial de les famílies, que va presidir el Papa Benet XVI. Una visita del Papa que va alçar una enorme polseguera, per l’enorme gasto que va comportar i perquè es va produir a penes quatre dies després del terrible accident del metro de Jesús.
La gestió d’aquest accident és, precisament, la taca més vergonyosa dels vuit anys de Camps al front del Consell. No va haver cap dimissió dins del seu govern. No es va admetre cap responsabilitat política pel mal funcionament de la línia 1 del metro. I, el que resulta més sagnant, Camps, eixe home tan profundament religiós i catòlic, no va tindre la decència de rebre públicament els membres de l’associació de familiars de víctimes d’aquest accident.
Segona legislatura
La primera legislatura va arribar a la fi amb la promesa de la celebració d’un gran premi de fórmula 1 pels carrers de València. Nova aposta per un gran esdeveniment que havia de suposar una despesa enorme per a les arques valencianes. Una carrera que va nàixer amb polèmica, ja que el dia que començava la campanya electoral de 2007 Camps i Ecclestone van donar a entendre que si no guanyava el PP les eleccions, València es quedaria sense cotxes. L’electorat valencià va tragar l’esquer i Camps i el PP van guanyar les eleccions per una majoria absolutíssima que li va costar la dimissió, mesos després, al líder de l’oposició, el socialista Ignasi Pla.
Però, sens dubte el segon mandat de Camps al front de la Generalitat està marcat per la seua implicació i la d’altres membres del PP valencià en el cas Gürthel, que esclatà en 2009. Després de dos anys d’investigacions, la justícia va encausar Camps pel delicte d’acceptar suborns i va acusar altres membres del seu partit, pel mateix delicte i, a més, per suposat finançament irregular del PP valencià.
Quatre tratges que, suposadament, va regalar la trama corrupta a Camps, han sigut els culpables de la recent dimissió del president. Però no ens equivoquem, eixos quatre vestits són només la punta de l’iceberg d’un afer més seriós, com és el desviament de fons públics per a interessos particulars, que la justícia haurà de dirimir.
L’economia
La marxa econòmica del País Valencià també ha provocat nombrosos mals de cap als diferents governs de Camps. Quan Espanya encara no havia entrat, oficialment, en recessió, la taxa d’atur del País Valencià ja superava, de manera considerable, la mitjana espanyola. L’excessiva aposta per la rajola i l’enfonsament del boom immobiliari es van notar primer ací, que a la resta d’Espanya.
No hem d’oblidar tampoc el deute que arrossega la Comunitat Valenciana que és un dels més alts de tot l’Estat. De fet, en els últims anys la Generalitat ha tingut certs problemes de liquiditat a l’hora de pagar les nòmines d’alguns col·lectius. I la premsa ha publicat notícies com que alguna conselleria no té caixa ni per a pagar els segells.
En definitiva, el successor de Camps haurà de torejar amb aquesta herència. Una herència enverinada que anticipa quatre anys molt complicats, plens de retalls (esperem que no de les inversions socials) i d’una enginyeria comptable molt imaginativa. Com va dir Camps poc abans de presentar la seua dimissió: “Caldrà fer més, amb menys”.
De zaplanistes a campistes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada