dijous, 28 d’abril de 2011

'Els pilars de la (meua) terra'

En primer lloc he de dir que no he llegit l'exitós best seller de Ken Follett que dóna títol a aquesta entrada. A més a més, el personatge en qüestió -Follett- tampoc em cau massa bé (sí, ho reconec, un altre prejudici; però, què hem de fer, sóc humà). En general, les persones que estan tan pagades d'haver-se conegut no crec que puguen aportar massa coses al conjunt de la humanitat. I Follett (cal pronunciar-ho Folet) sembla una d'eixes persones que estan convençudes que mereixen un lloc a la dreta del Senyor per saecula saeculorum. Evidentment tots tenim un ego i ens agrada que lloen el nostre treball; ara bé, cal tindre els peus en terra, saber d'on venim, i tindre clar que déus -almenys en la nostra societat- si existeix, només n'hi ha un (es diga com es diga).

Però, com deia aquell, jo no he vingut a parlar de Ken Follett (Folet) ni de la seua obra, tot i que els personatges de la seua novel·la 'Els pilars de la terra' estan molt relacionats amb el que hui volia contar-los. El protagonista d'aquest exitós llibre és un obrer molt humil que somia amb poder treballar en la construcció d'una gran catedral. Aquesta il·lusió -però a un altre nivell- va ser la raó per la qual un rebe-rebe-rebesavi meu es va instal·lar a Vilallonga, a mitjans del segle XVIII.

Manuel Estevan, com el personatge de la novel·la de Follett, era un humil manobre que va nàixer a principis del segle de les llums a Rubielos de Mora (Terol). És possible que el seu somni també fóra construir catedrals, però el dia a dia el dedicava a tasques menys transcendentals per als llibres de la Història de l'Art. Imagine que aniria de poble en poble, posant les seues mans al servei de qui necessitara alçar una paret, col·locar una teulada, o construir un molí fariner. El cas és que l'any 1756 se li va presentar l'oportunitat de treballar en la construcció d'una església: (feina segura per a molts anys) i no la va desaprofitar. Va arribar a Vilallonga, i rajola a rajola, pedra a pedra, va ser uns dels obrers que alçaren el temple del meu poble.

Abans de conéixer la relació de parentesc que m'uneix amb els constructors de l'església, reconec que, fins i tot la trobava lletja. Però hui, tot i que no és la catedral gòtica que apareix en 'Els pilars de la terra', la mire amb orgull i pense que va jugar un paper important en la xicoteta història de la meua família.

Sí, ja sé que és una ximpleria, però n'hi ha tantes en el món, que per una més, no crec que passe res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada