diumenge, 24 d’abril de 2011

'Hòmens i falagueres', excel·lent retorn de Toni Cucarella a la literatura

Mai fins a la setmana passada havia llegit res -literari- de Toni Cucarella. M'havien parlat molt bé de la seua novel·la ''Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts'; però, en un primer moment, vaig postposar la seua lectura i, després, la vaig descartar. La vaig descartar perquè, com humà que sóc, van pesar més els prejudicis que l'interés literari. Sí, ho he de confessar, tenia certs prejudicis contra Cucarella. En primer lloc no vaig comprendre la decisió que va prendre fa uns anys d'abandonar la literatura. Bastant complicat ho tenim els que escrivim (somiem i tractem de viure) en la nostra llengua, com per a començar a patir desercions. I, per altra banda, discrepava (i supose que continue discrepant) de les posicions lingüístiques i polítiques de Cucarella. Tot açò va fer que, a priori, no tinguera massa interés d'acostar-me a la figura literària del xativí. Però, afortunadament, he rectificat a temps.

L'inici de la meua reconversió Cucarellera va començar arran de la lectura de l'entrevista que Núria Cadenes li va fer a 'El Temps' fa unes setmanes, anunciant la novetat literària. En ella, poc més o menys, Cucarella afirmava que no estava content amb la seua decisió de tornar a publicar i que si ho havia fet, era per pura necessitat. Cal dir que aquesta afirmació no va col·laborar massa en reforçar la meua opinió sobre l'autor, però em va picar la curiositat. I, dos dies més tard, a la Fira del Llibre de València, vaig trobar, sense buscar-lo, 'Hòmens i falagueres' en l'estand d'una llibreria.

El vaig comprar, encara amb molts prejudicis. Fins i tot el preu em va paréixer excessiu. A mesura que llegia el primer relat 'La nit que Obama va guanyar les eleccions' continuava pensant que Cucarella i l'editorial 3 i 4 m'havien pres el pèl. Però, en arribar al punt final d'aquell relat, vaig començar a experimentar un intens debat intern, que em va impulsar a llegir el segon 'La carta dels morts'. Aquest em va encantar. I, sense adonar-me, vaig continuar amb 'A true story, com si diguérem' i amb 'La costurera puta'.

Al remat, he gaudit amb la lectura d'aquestes nou històries, que m'han acompanyat la primera part de les vacances de Setmana Santa. 'Hòmens i falagueres' és una galeria de personatges de carn i ossos que, d'una manera o d'altra, han patit els enormes inconvenients de nàixer sense estrela. Històries de patiments, desgràcies, il·lusions truncades, quimeres, bogeries, contades des d'un punt de vista subjectiu, però sense abandonar el registre realista, que permet reconéixer l'evolució de la societat espanyola durant el convuls segle passat. Històries, totes elles escrites amb un estil senzill, una prosa fluïda i una voluntat de deixar testimoni de la parla valenciana de les comarques centrals.

En definitiva, gràcies Cucarella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada