diumenge, 3 d’abril del 2011

L'horta, el paisatge que ens diu adéu

Afortunadament pels voltants de València encara podem gaudir d'imatges com aquesta. Imatges d'horta que representen un model cultural i vital que, hui en dia, escriu les seues últimes pàgines. Un món valencià, que vivia, estimava i patia en la seua llengua i que estava totalment vinculat al camp, amb el que això comporta de beneficis i prejudicis. Si donem una volta per les pedanies de Pinedo, Castellar, el Perellonet, o pels termes d'Alboraia o Meliana, estampes com la que il·lustra aquesta entrada són habituals. Dóna gust veure créixer camps de creïlles, cebes, faves, carxofes, tomaques, bledes o xufes que, quan toque, formaran part del nostre rebost.




Però com he dit aquestes estampes i aquest estil de vida tenen els dies comptats. La pressió urbanística i la baixa rendibilitat de l'agricultultura valenciana han allunyat del camp a tota una generació, la del que els escriu aquest article.

Des de fa uns anys, grups ecologistes han alçat la veu demanant la protecció de l'horta de València. I, de fet, els plans urbanístics d'algunes poblacions han protegit milers i milers d'hectàrees. Però, al meu entendre, aquestes polítiques proteccionistes són un error.


Són un error, perquè si el llaurador no trau cap rendiment de la seua explotació agrària, abandonarà les terres a la seua sort, com ja està produint-se amb molts bancals de taronges. I, si s'abandonen les terres, també perdrem aquest paisatge tan nostre.


El que s'ha de fer, per tant, és protegir al llaurador. Donar-li incentius per a què continue treballant la terra, que cada any traga algun tipus de benefici per a què tindre un bancal no signifique perdre tots els anys uns pocs milers d'euros.

Eixa serà la clau perquè la comarca de València puga continuar anomenant-se l'Horta, amb propietat i no només per tradició. En la nostra mà està marcar quin tipus de societat volem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada