dilluns, 30 d’octubre de 2017

Contracten un altre guionista, per favor



Catalunya serà un estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha  moltes, que donarien per a un altre article); però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim, hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior, en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se, amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes. 

Per a mi els independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum? Puja ací i veuràs la meua àvia!


Les contínues negatives de Mariano Rajoy a tindre en compte les reivindicacions d’una part dels catalans, cada vegada més gran, ha vingut de perles als independentistes per construir el seu relat i, a més, guanyar-lo en el camp de l’opinió pública internacional. Les respostes des de Madrid han sigut cada vegada més autoritàries,  més desproporcionades i més humiliants. Les càrregues de la policia l’1 d’octubre, la detenció dels Jordis, l’aplicació del 155... Per no parlar dels jocs d’espies que va intentar l’anterior ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que li van costar el càrrec. Mesures irresponsables adobades amb declaracions incendiàries d’alguns membres del PP i de bona part de la premsa madrilenya que encara han afegit més crispació.

Ara sembla que estem en un període de treva, amb tot el govern català destituït, Sáenz de Santamaría assumint el virregnat de Catalunya i unes eleccions autonòmiques en l’horitzó més pròxim. Els partits independentistes, tot i que van proclamar la República Catalana, han acceptat a contracor l’aplicació del 155 i sembla que concorreran als comicis del 21 de desembre. Els partits unionistes afronten les eleccions amb molta fe. Fe que l’independentisme perda suport en les urnes, situació que no és descartable, però que jo no acabe de veure. Considere que les posicions dels partits que van proclamar la república eixiran reforçades. Aleshores, què passarà després? L’estat espanyol continuarà negant l’evidència? 

Ens espera mes i mig apassionant des del punt de vista polític i periodístic que no estarà exempt de tensió. Els Jordis continuen a la presó i la Fiscalia acaba de fer públic que vol enviar a la trena Puigdemont i el seu gabinet per rebel·lió. Un govern que hui s’ha exiliat a Bèlgica, no sabem si per demanar asil polític o per buscar suports internacionals al procés. Acabe com a acabe tot açò, el que tinc clar és que d’ací no massa temps algun director ho convertirà en una sèrie de culte de l’estil de “Black Mirror” o “House of cards”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada