dimecres, 3 d’agost de 2011

‘La penombra de la coloma’ d’Andreu Sevilla

Acabe de llegir  ‘La penombra de la coloma’ d’Andreu Sevilla. Es tracta d’una exitosa aventura literària que Sevilla va decidir mamprendre, al marge dels canals editorials habituals. I, vist el resultat, l’autor pot donar-se per satisfet de la gran acollida que ha tingut la seua òpera prima. Els crítics més importants del nostre panorama literari l’han beneïda i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana l’ha premiada com a l’obra més interessant de l’any.
                La novel·la, ambientada en la València del segle XV, ens conta les conspiracions de diversos grups fer fer-se amb el manuscrit original del Tirant lo Blanch; una obra que, després de la mort del seu autor, va romandre mig oblidada de calaix en calaix. Aquest fet verídic (Martorell va morir al voltant del 1465 i la novel·la va ser publicada el 20 de novembre de 1490) marca l’inici de l’acció. Què hauria suposat per a la nostra literatura que aquesta gran obra mai haguera vist la llum? És la principal qüestió que ens proposa Sevilla i que, com ocorre en les millors obres, deixa la resposta en mans dels lectors. Juntament amb aquest tema, que és el principal, Sevilla també aborda uns altres, com ara, la decadència de la petita noblesa valenciana, l’ocàs de la cavalleria, la concepció de l’amor i el sexe al final del període medieval, o les persecucions religioses.
Un gran treball de documentació
                Qui s’endinse en les pàgines d’aquesta novel·la, farà un viatge en el temps fins l’època més daurada de la nostra ciutat. La València del segle XV, amb les seues llums –que n’eren moltes–, però també les seues ombres. Sevilla en cap moment vol idealitzar un passat, com volgueren els autors de la Renaixença; sinó que ens posa davant dels ulls una ciutat on la cultura bullia i els literats (a diferència de hui) eren els personatges que gaudiren del màxim reconeixement social de l’època. Alhora, la València del segle XV és una ciutat dominada pel fanatisme religiós, on determinats litigis es resolen a punta de coltell.
L’autor ens descriu d’una  manera exhaustiva, tant les tertúlies literàries –amb les rivalitats entre uns i altres i la supremacia d’un Roís de Corella gris, que viu de rendes literàries–; com eixa ciutat nocturna on les baixes passions es barregen amb les conspiracions teixides al marge de la llei. Per a mi, aquest és el gran encert de Sevilla, haver sigut capaç de reconstruir la València del segle d’Or, d’una manera versemblant i rigurosa.
Gran riquesa lèxica
                L’altre gran punt fort d’aquesta novel·la és la riquesa i la precisió lingüística que ha aconseguit l’autor, qui es postula com un autèntic arqueòleg de la paraula. Sevilla cuida i mima el lèxic i no deixa a la improvisació ni l’expressió més simple del personatge més insignificant. De fet, el llenguatge és una de les eines que ha emprat per caracteritzar els personatges. Corella, per  exemple, s’expressa d’una manera altiva, distant, barroca i, sovint, pedant; mentre que els personatges que sobreviuen entre ombres, brutícia i ganivets, dominen un registre que Fenollar hauria deixat fora de les seues ‘Regles per esquivar vocables o mots grossers o pagesívols’.
Massa iniciativa per al lector
             El que no m’ha agradat d’aquest llibre és que l’autor, en ocasions, deixa massa iniciativa al lector i, això, inevitablement avoca al terreny de l’hermenèutica. A més, en aquest sentit, el final de la història deixa obertes massa trames. Ara bé, els gustos literaris entren dins del terreny de la subjectivitat i cadascú tenim les nostres preferències.
En qualsevol cas, ‘La penombra de la coloma’ és un excel·lent debut literari d’Andreu Sevilla que mereix totes les distincions que ha  rebut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada