dimarts, 6 de desembre del 2011

La rondalla de la foguereta i el gnom

Des que el iaio Àngel va morir, sa casa mai va recuperar la importància que havia tingut per a la nostra família. Quan Déu el va premiar amb el cel, després de gairebé un segle d’entrega als seus, aquella casa es va  tancar darrere de la seua porta i lentament començà a oblidar aquells temps en què tota la família l’omplíem per complaure’ns amb les nostres alegries i plorar les desgràcies que ens van tocar...
Allí era on els dies gelats de l’hivern ens reuníem tots els cosins al voltant de la llar i al caliu del foc per escoltar les contalles i els succeïts que el iaio gaudia tant de contar-nos. De totes elles, la que més recorde és la rondalla de la foguereta i el gnom.
Hui que, casualitats del destí, es compleixen trenta-tres anys de la seua mort, la compartiré amb tots vosaltres:

Això era una vegada –començava sempre el iaio– una flama de foc que una nit de Sant Joan de fa molts, però que molts anys, va trobar un feix de llenya seca i, guiada per la màgica lluna que eixa nit regnava sobre el negre del cel, es va convertir en una bella foguereta.

La vistositat dels seus colors i la força amb què il·luminava aquella part del bosc, van cridar l’atenció de totes les criatures de la nit. Entre elles hi havia un gnom que, des del seu naixement, estava obsessionat per trobar l’amor vertader.
L’encís d’aquella màgica nit, sense que cap dels dos sapiera com ni per què, els va lligar enternament. Junts van descobrir el secret per volar sense ales, la fòrmula per convertir cada mirada en un somriure i el poder per congelar les agulles del rellotge. Totes les nits el gnom deixava sa casa i tornava a aquell paratge on la foguereta sempre l’esperava amb el seu amor i la seua càlida passió.
Però un dia el gnom es va trobar amb una papallona. El sensual i voluptuós vol d’aquell preciós insecte va conquerir la part hedonista del nostre xicotet habitant del bosc. Eixa nit el gnom no va acudir a la cita amb la foguereta. La nit següent el gnom tampoc va aparéixer, aleshores la foguereta començà a entristir.
Per fi, la tercera nit el gnom va tornar-hi i la foguereta va recuperar el somriure. Aquella nit la màgia va sorgir de nou al bosc i tots dos recordaren què s’havia de fer per parar el temps. Però la foguereta, que no oblidava l’amargor de les dos nits anteriors, va avisar el gnom:
–Si em tornes a deixar a soles i no em dones la llenya que necessite per portar la llum a la nit, moriré i el nostre amor s’apagarà per sempre.
–No et preocupes –li va dir el gnom–, demà et portaré la millor llenya de garrofer del bosc –i, besant-la, s’acomiadà fins la nit següent.
Però l’endemà, com que el gnom es trobava cansat després d’haver seguit els dibuixos que la papallona feia camí del sol, va decidir que ja li portaria la llenya una altra nit. La nit del dia següent el gnom va preferir comptar les constel·lacions que complir amb el que li havia promés a la seua foguereta.
I així, sense que el gnom se n’adonara, va passar una setmana fins que va decidir portar la llenya a la seua amada. Eixa nit, quan s’endinsà pel bosc buscant la llum amb què la foguereta lluitava contra la foscor, es va sorprendre de no ser capaç de distingir-la. Tota la nit va passejar amb un feix de llenya de garrofer a l’esquena i no la trobà enlloc. En això, amb els primers rajos del sol, va descobrir el cercle de pedres dins del qual havia crescut la seua foguereta. I allí, en comptes de foc i de grans flames, només quedava fum i grapats i grapats de cendra que el vent d’aquell matí escampava per tot arreu. Havia arribat massa tard...
–Ho heu entés? –ens preguntava sempre el iaio.
–Sí, que si no tires llenya, el foc s’apaga...
–No –ens corregia el iaio–, que si no demostreu als que ameu, quant els estimeu, l’amor pot acabar-se, de la mateixa manera que s’estingí el foc de la foguereta... I conte contat; conte, acabat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada