Cada vegada que hi ha un problema, la gent té la fotuda mania de calfar-se el cap per assenyalar uns culpables, en lloc de tractar de buscar una solució. Passa a casa quan la roba blanca, misteriosament, ix rosa de la rentadora. Ocorre en les tertúlies de bar quan l’equip de casa no trau els resultats que tothom desitjaria. I també succeeix, massa sovint, en el món de la política. Si ens centrem en l’últim exemple que els he citat (oblidem, per tant, els responsables de la desastrosa bugada de la setmana passada; o els culpables que el València no guanye la lliga tots els anys) els responsables d’algunes comunitats autònomes ja han trobat els culpables de la crisi econòmica que ens afecta des de fa uns anys: els professors de secundària.
Aquests dirigents polítics, més o menys, li han volgut traslladar els següent missatge a la població: “mireu, molts de vosaltres fa més de dos anys que no treballeu. I molts altres, treballeu de sol a sol, per un sou miserable. Per contra, ESTOS tenen tres mesos de vacances, cobren una pasta i, damunt, només treballen 18 hores a la setmana. Doncs, ja està bé d’aquesta injustícia. Que es guanyen el sou: a partir d’ara treballaran dos hores més a la setmana...”
El missatge ha calat i bona part de la societat ha aplaudit la mesura. Per desgràcia, un percentatge molt important de la població considera que els professors són uns ganduls, uns privilegiats i uns vividors. Ningú té en compte les tensions que comporta aquesta feina. Tampoc ningú s’ha parat a comptar les hores que mestres i professors han de furtar a la seua família a casa per preparar classes o per corregir exàmens o treballs. I a més, estic convençut que molt poca gent coneix les situacions familiars d’alguns professors que no tenen més remei que marxar a dos-cents o tres-cents quilòmetres de casa per poder treballar.
Per això em resulten vomitives les declaracions d’aquesta setmana d’Esperanza Aguirre o Ana Botella, que han volgut llançar l’opinió pública contra els professors de secundària. El problema no és que els docents treballen una, dos, o tres hores més. Aquesta mesura és un atac frontal contra dels pilars bàsics de la societat com és l’educació. L’augment de dihuit a vint hores dels treballadors de l’ensenyament significarà que milers de professors interins es quedaran sense treball, perquè la seua feina la faran els docents amb plaça definitiva (més gent desocupada, per tant). Aquest augment d’hores lectives provocarà la supressió de desdobles i d’altres programes de compensatòria (que servien per ajudar els estudiants amb més dificultats) i, lògicament, farà que s’incremente el nombre d’alumnes per aula.
En què es tradueix tot açò: en un empitjorament de la qualitat de l’ensenyament i en una devaluació de l’escola pública, en favor de la concertada o de la privada. Però l’empitjorament de l’educació pública a adalils de la gente bien com Esperanza Aguirre o Ana Botella els importa ben poc, perquè que els seus fills es barregen amb el populatxo no figura entre les seues prioritats.
En conseqüència, com diu un amic meu, és la societat qui hauria de manifestar-se contra aquest nou atac a l’educació pública, ja que els principals afectats seran els nostres fills. Però, en aquest cas, sembla que el jurat ja ha emés el seu veredicte i que ja tenim culpables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada