Ignasi Mora i la seua relació amb la senyora Parkinson

Ja fa vora mig any que podem trobar a les llibreries -les que tenen el valor d'oferir productes en la nostra llengua- l'última aventura literària del gandià Ignasi Mora. Dic aventura, perquè d'un temps a aquesta part, Ignasi s'ha convertit en un científic mig boig -com els de les pel·lícules de Boris Karloff- que experimenta molt arriscadament en cada treball. En aquesta ocasió Mora ens ha sorprés amb una obreta a mig camí entre la literatura del jo, l'assaig i la filosofia.

La primera sorpresa la vaig intuir amb el títol -la referència a la senyora Parkinson no deixava massa dubtes-, pèro la vaig confirmar en llegir les primeres pàgines: Ignasi patia Parkinson des de feia uns quants anys. Va ser, dic, una sorpresa -no massa agradable en tractar-se d'un bon amic, és clar-; però que em va ajudar a comprendre alguns aspectes de la seua persona: la seua peculiar manera de parlar, la lleu coixera que l'acompanya en les passejades per la ciutat o pel camp, l'enorme vitalisme que s'amaga darrere de la barba mefistofèlica que cobreix part del seu rostre...

El llibre m'ha agradat. És clar que no és una opinió molt objectiva, perquè conec a Ignasi des de fa més de deu anys; però tampoc pretenc que aquest article -o assaig de crítica literària- ho siga. M'ha agradat per l'humor ignasià -tres parts d'humor britànic i dos de negre- que recorre tot el text, amb afirmacions com que el Parkinson és una amant capritxosa, o que, millor patir aquesta malaltia que no un càncer de pulmó galopant...

A través de les vuitanta-quatre pàgines del llibre, Ignasi Mora carrega contra els hospitals (autèntiques fàbriques de morts), determinants tipus de metges (els que ens tracten com a números i no com a persones), contra les pors més íntimes que no ens deixen viure al cent per cent i, en especial, contra l'excessiva transcendència que la nostra societat li dóna a la mort. És, en defintiva, un intent de l'autor d'acostar-nos, amb naturalitat, a gran part de les cavil·lacions que l'han acompanyat des que una doctora de Sòria li diagnosticara aquesta malaltia.

Si s'atreviu a compartir amb Ignasi els sentiments i les reflexions que ha plasmat en aquest llibre, vos recomane que ho feu lentament. No intenteu acabar el llibre en una sola vesprada -tot i que és possible-. Vos deixarà millor gust de boca si  el llegiu paràgraf a paràgraf, acompanyant la lectura amb la reflexió. A més, si poseu de fons, a un volum molt baix, les notes de l'òpera Turandot, el resultat serà insuperable.