dilluns, 9 de maig de 2011

El dia en el qual Ell, no s'atreví a ser un súper heroi

Ell gaudia d'un bon dia. Tot i que és professor de secundària, hui pot pressumir que ha tornat a casa, amb la sensació d'haver fet els deures (mai millor dit). Els de segon D han treballat dur (bé, almenys no han parlat de les seues coses durant el quart d'hora que ha durat la sessió de lectura col·lectiva del llibre de Gemma Pasqual que tenen per al tercer trimestre). En el taller de valencià fins i tot l'alumne més intel·ligent, però que pateix d'alèrgia al paper i a la tinta, ha escrit el dictat a la pissarra i ha fet tots els deures, per segon dia en tot el curs (si en el fons sap motivar els alumnes! ).

Després ha conduït fins a casa amb el cotxe de moda, ha arreplegat el correu (només la terrorífica factura d'Iberdrola), ha dinat (bullit i dos trossos de carn torrada, mens sana in corpore sano). I sense donar temps que la son de la migdiada el seduïra damunt del sofà, ha tornat a eixir de casa per fer la compra de la setmana (que bon marit que se sent! Així quan la seua dona torne del treball amb la filla que comparteixen, ja estarà feta tota la feina de casa i podran anar al parc a jugar amb la menuda).

Però en eixir del supermercat barat on va tothom, perquè l'economia familiar no acabe d'afonar-se per complet (amb els iogurts sense etiqueta, l'encisam amb vestit de plàstic, i la gomina que li dóna el glamour que, tal vegada, mai ha tingut) la realitat s'ha encarregar de mostrar-li que, segurament, mai durà la samarreta de superxop, que llueix moltes vegades quan somia amb els ulls oberts i la consciència alterada per la fantasia. Ell, defensor dels oprimits, venjador dels necessitats, enemic declarat dels governants abusadors, s'ha quedat, misteriosament sense súper poders, quan, a través del retrovisor del seu cotxe de moda, ha sigut testimoni de la brutal agressió d'un home a una dona.

Home i dona viatgen en el cotxe de darrere. La dona, molt jove i molt poqueta cosa, a penes podia dissumular el terror en la mirada. Tremolava sense moure's. Cridava sense veu. I tancava els ulls, per fugir de l'horror que estava patint. L'home, amb l'aparença i la ferocitat d'un goblin tolkinià, darrere d'una manotada, una amenaça i, després, una altra manotada i una cabotada.

Ell, al volant del seu cotxe de moda, sap que ha de fer alguna cosa; però algú li ha desconnectat el cos. Sent por, molta por. Segurament no tanta com la dona. Però recorda els casos d'un vell professor que va estar en coma després d'intercedir per una dona i el d'un jove valencià que mai li va poder contar a ningú la seua valentia en una situació semblant. El cementeri està ple d'herois, pensa... Per sort per a ell, el semàfor canvia a verd i, uns continuen pel camí de la dreta, colp amunt, colp avall, i ell, amb el cap cop, tira pel carrer contrari.

Minuts després, arriba a casa sense poder oblidar la mirada de terror d'aquella dona. Si haguera vist la matrícula d'aquell cotxe, almenys hauria pogut telefonar a la policia, es justifica. Es mira a l'espill i ja no veu superxop. Només veu un covard...

Sent tanta vergonya, que ni tan sols s'ha atrevit a emprar la primera persona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada