dissabte, 27 de novembre del 2010

Dos anys sense tu

Quan  et vaig conéixer, Pepica, ja feia uns quants anys que cada dos dissabtes rejovenies els teus cabells amb Kolestin canyella número tres, per dissimular la blancor d’anys i de patiments. No et costava somriure; però només una o dos vegades cada lustre -sempre i quan l’autoritat no diguera el contrari-, deixaves fugir alguna rialla. I és que diuen, que qui ha conviscut tant de temps amb  l’obligació d’acatxar el cap per imperatiu legal, de vegades oblida que la rialla és l’únic elixir capaç de revitalitzar l’ànima.
Només tu saps quant vas patir.  La guerra trencà les teues il·lusions de joventut. La misèria de la postguerra et deixà sense marit i t’envià a París per guanyar les quatre pessetes rovellades que necessitaves per a què a la teua filleta no li faltara cada dia un tros de pa amb oli i un got de llet calenta. Molt de patiment, moltes llàgrimes, i massa plats de sopa gelats...
Afortunadament, iaia, quan el meu germà i jo et coneguerem, els teus ulls ja havien aconseguit aprendre a veure la vida en color. Havia acabat el temps de les llàgrimes i començava el de les guitarres, la bandúrria i les panderetes. Una època que, especialment Carlos i jo, sempre guardarem en la millor estança del nostre cor.
Si tractara d’enumerar tot el que vas fer per nosaltres, no tindria suficient espai en aquesta xicoteta entrada. Hauria d’escriure una novel·la.  Però com, de moment, la teua besnéta no em deixa massa temps, espere que no t’enfades si ho deixe només, en unes quantes metàfores: per a nosaltres vas ser ombra els dies de sol i ponent, una estufa encesa quan la rosada esguitava les teulades de blanc, i un plat d’arròs caldós si teníem fam.
Per això, ara que fa dos anys que t’has mudat a un barri més selecte, simplement volia dir-te: gràcies per tot, iaia!

3 comentaris:

  1. què bonic!

    jo també tinc un gran record de les meues iàies, i així ho vaig testimoniar, també metafòricament, en alguns dels meus llibres de poemes. "Per a TU, majúscula del meu nom/
    i campanar del meu Poble/
    Roser o pluja de la rosa dels vents/
    oronella que alçà el vol des del niu més alt.

    És impossible recordar tots els bons moments i les imatges que queden en la retina.

    ResponElimina
  2. Ara es pot dir, què sort hem tingut d'haver pogut viure tots eixos moments.

    ResponElimina
  3. Per a mi, benvolgut amic, la meua iaia va ser una persona molt especial. Encara recorde quan estava en el bressol i em contava el conte de la 'caperusita' roja. Quan dinàvem amb ella els diumenges. Quan ens anàvem tots els Nadals i tots els estius al poble amb ella. Quan em va ensenyar a fer arròs, coques, blat picat... Tots som el que som, gràcies als que ja no estan. I jo estic orgullós d'ells i dels seus ensenyaments.

    ResponElimina