Per acabar aquest balanç de 2013, vos deixe el balanç de tot el que he llegit. Podria haver sigut més, però no està malament:
-"La marca de l'home" de Philip Roth
-"Llibertat" de Jonathan Franzen
-"El meu nom no és Irina" de Xavier Aliaga
-"El manuscrit 1204" de Vicent Moreno
-"La mestra" de Víctor Labrado
-"La mirada d'Al-Azraq" de Silvestre Vilaplana
-Em falten unes paginetes per acabar, "Utopia" de Thomas More
-Em falta menys d'un terç per acabar "La casa de los espíritus" d'Isabel Allende
-I he llegit la meitat de "El comte de Montecrist"
L'any que ve, més!
Feliç 2014 a totes i tots!!
dimarts, 31 de desembre del 2013
2013, l'any que va desaparéixer Canal 9
Quan recorde 2013 sempre em vindrà a la memòria un dia i una hora: el 29 de
novembre a les 12 i 19 minuts del
migdia. En eixe moment el periodista Genar Martí amb el telèfon a la mà intentava
narrar els últims sospirs de l’emissió de Canal 9, mentre dos policies el bloquejaven.
Acte seguit, negre... Va ser l’últim frame
que va emetre la televisió de tots els valencians després de vint-i-quatre
anys. Una mort en directe. Dotze hores abans havia mort Ràdio 9 i eixa mateixa
vesprada va deixar d’emetre Sí Ràdio. Com a ciutadà, com a valencià i com a
periodista, per a mi és, amb diferència, la notícia de l’any al País Valencià.
Per damunt de la condemna a Fabra (a don
Carlos, que ja veurem si entra a la presó). Per damunt dels casos de corrupció que afecten l’administració
valenciana. O, inclús, per damunt de la terrible situació econòmica que patim.
El PP valencià després de torturar anys i anys RTVV, quan s’ha cansat d’ella i
ha vist que no li pot traure cap profit més, l’ha assassinada. És clar que sí
calia una radiotelevisió pública i en valencià; però no com la van entendre
ells (només al seu servei), sinó en benefici de tots. Per desgràcia, amb la
decisió de Fabra (Alberto), mai sabrem si la televisió i la ràdio que tots
volíem hauria pogut fer-se realitat.
Cafenet utòpic amb Thomas More
Aquest estiu em vaig comprar les dos primeres
temporades de “Els Tudor” i des de principi de curs l’estic veient, en versió
original, per veure si d’una vegada per totes aconseguisc millorar el meu
nivell d’anglés. La sèrie m’està agradant molt i, a més, m’ha fet reflexionar
al voltant de la política de hui en dia i la que s’aplicava en l’època d’Enric
VIII. I saben què? La veritat és que considere que no hi ha tantes diferències:
el que està en el poder vol conservar-lo i el que no el té, vol aconseguir-lo
de la manera que siga. Dins d’aquest context de lluites de poder, el personatge
de la sèrie que més m’ha captivat és Sir Thomas More. És dels pocs que s’estimen
perdre-ho tot (inclús la vida) que renunciar als seus ideals i creences. Doncs
bé, la casualitat ha volgut que fa dos setmanes en caiguera a les mans l’obra
més important d’aquest humanista anglés: “Utopia”. L’he llegida amb molt d’interés,
en especial el primer llibre, en el qual
More descriu la injusta societat anglesa del XVI. D’aquesta part he extret una
cita que pense que podem aplicar-la a l’actualitat per resumir aquest any que
hui ens abandona:
“Els regnes serien més feliços, si els reis
filosofaren i els filòsofs regnaren”. En efecte, falta molt de sentit comú en
les decisions dels nostres governants, que sembla que estan més interessats a
conservar els seus privilegis que a resoldre els problemes que pateix la gent
(alguns, massa, provocats per la incapacitat dels mateixos governants).
dijous, 12 de desembre del 2013
Ja no m'agrada el futbol
El futbol a Espanya té patent de cors. Els clubs
gaudeixen d’una impunitat i d’uns privilegis que ja voldríem la resta. No només
per les quantitats insultants de diners que mouen a l’any mentre el país es
dessagna, sinó per les contrapartides que reben dels nostres governants sense
cap justificació objectiva. Un exemple: imaginen que qualsevol de vostés li deu
25 euros a l’Agència Tributària. Quants segons pensen que tardaríem a rebre una
visita dels acòlits de l’Inquisidor General del Regne per fer-nos pagar els
nostres pecats amb Hisenda? Ah, però amb el futbol la cosa és ben diferent. Els
clubs espanyols tenen carta blanca. Poden deure centenars de milions d’euros i
ací no passa absolutament res. No havíem quedat que Hisenda érem tots?
dissabte, 23 de novembre del 2013
DOS HOMES I UN DESTÍ (EL SAINET DE LA PAELLA RUSSA)
Acte primer
(Palau de la Generalitat.
Despatx del president. Dissabte, quatre de la vesprada. El Molt Honorable llig
un llibre. En eixe moment entra el vicepresident sense tocar a la porta; està
molt nerviós. El Molt Honorable deixa el llibre sobre la taula. El
vicepresident abaixa la mirada i es fixa en el títol: “Coaching. Cómo convertirse
en un líder en sólo cinco días”).
VICEPRESIDENT: President, tenim un problema!
MOLT HONORABLE: ¿Uno? ¿Sólo uno? ¡Por fin! ¡Lo conseguimos!
¡Tenía razón este libro! ¡Ha funcionado el pensamiento creativo! ¡He soñado con
una Generalitat saneada y se ha cumplido!
VICEPRESIDENT: No,
President, no. Per desgràcia continuem amb teranyines a la caixa forta. El que
volia dir-te és que tenim un problema... més. Acabem d’analitzar l’informe que
ens va passar el comité d’empresa de Canal 9...
dimarts, 19 de novembre del 2013
RTVV NO ES TANCA
Fins la setmana passada estava convençut que l’ERO
frustrat i el posterior anunci del tancament de RTVV formaven part d’un mateix
pla. Estava segur que algun cervell del carrer Génova de Madrid havia planejat
l’ERO malament a propòsit. D’aquesta manera tindrien l’excusa perfecta per
tancar RTVV –“hem intentat salvar-la; però no ens deixen altra alternativa” –
com veu amb molt bons ulls el sector més neocon del PP, vinculat a l’expresident
Aznar o a la exlideresa Aguirre. Però
després de veure com evolucionen els esdeveniments i de llegir certes
publicacions madrilenyes de caire conservador, em sembla que el que ha
ocorregut ací en les últimes setmanes és fruit de la improvisació de Fabra i de
la poca aptitud com a governant que manifesta contínuament.
Per aquest motiu, tot i que endevinar el futur no és
una ciència massa exacta
(especialment quan parlem de política), a dia de hui veig més pròxima la
continuïtat de RTVV que no el seu tancament.
diumenge, 10 de novembre del 2013
“Jo vaig estar allí…”
Mar acaba de complir cinc anyets. És una xiqueta viva i alegre que gaudeix
ballant la música de Michael Jackson i intentant desxifrar eixos gargots
estranys que els majors anomenem lletres i paraules. El dimarts passat sa mare,
amb els ulls encara vermells i els llavis tractant de simular un somriure, la
va agafar de les mans i li va dir amb una veu serena:
–Van a tancar la ràdio on treballa la mamà...
La xiqueta va donar un salt d’alegria i la va
abraçar, contenta:
–Per fi et quedaràs a casa amb nosaltres tots els caps de setmana!
dijous, 7 de novembre del 2013
NO ENS APAGUEU LA TELE, PER FAVOR...
Hui és un dia feliç. Sí, ho és. A pesar que en
unes hores (o dies, o setmanes... quan la bancada popular ho tinga a bé) RTVV
passarà a la història. I serà un dia feliç perquè, a pesar que centenars d’amics
i companys perdran els llocs de treball i el poble valencià es quedarà sense el
gran referent de la indústria audiovisual, el Consell s’ha compromés a
construir 57 col·legis més i 60 hospitals nous. Evidentment, supose que ho
hauran endevinat, estava parlant en clau irònica. Per desgràcia, Nou i Nou
Ràdio han ingressat a la planta de malalts terminals i els perpetradors del radiotelevicidi
ni es plantejaran la construcció dels centres educatius i sanitaris que se
suposa que es podrien posar en marxa amb els 228 milions que, segons el
vicepresident Ciscar, costaria mantindre la radiotelevisió de tots els
valencians.
dilluns, 28 d’octubre del 2013
No, Barack, you can’t
Obama passarà a la història per ser el primer home
de raça negra que accedeix a la presidència dels Estats Units. Però per poc
més. Ha sigut una gran desil·lusió. Com quan tastes eixa nova beguda refrescant
que promocionen els famosos a tothora en la TV i arribes a la conclusió que
valia molt més la botella, que el líquid insípid que hi havia dins. Això ha sigut Obama: un èxit del màrqueting
polític; un producte mediocre, però molt ben promocionat.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
SENSE CADENES
De vegades alce els ulls, mire cap al nord i no
puc evitar sentir enveja. Enveja d’un poble que sempre ha tingut clara la
voluntat d’unir esforços per construir el futur (amb el que podem estar d’acord,
o no). Per això quan veig la realitat que m’envolta, massa sovint, m’envaeix un
profund sentiment de tristor. Qui s’ha emportat la nostra brúixola?
dimecres, 11 de setembre del 2013
UNA MIRADA A L’11 DE SETEMBRE, DES DE VALÈNCIA
Hui vora mig milió de catalans han enllaçat tota
Catalunya, de nord a sud, per reivindicar la independència. La iniciativa (imitació
d’una cadena semblant que l’any 89 van formar dos milions de persones entre
Estònia, Letònia i Lituània per manifestar el desig d’abandonar la URSS) ha sigut
tot un èxit. I és que en l’últim lustre l’independentisme ha crescut a
Catalunya, fins situar-se en el 52% de la població (si fem cas de les últimes
enquestes).
Si jo poguera votar en un referèndum sobre la independència
de Catalunya, a dia de hui –segurament– votaria no. Comprenc el sentiment
independentista (arguments a favor no els en falten). Tinc molts amics que s’hi
identifiquen. Però jo pense que (trencar) és la eixida més fácil i considere
que ara el que toca és construir. Sí, però construir què, em podrien preguntar
vostés. La resposta a aquesta pregunta és més difícil ( o tal vegada molt més
senzilla). Portem molts anys caminant junts, unes vegades més avinguts i unes
altres vegades menys. Però, com en un matrimoni madur en crisi, si encara queda
una espurna del que antigament va ser amor, val la pena revifar la flama. I jo
no tinc tan clar que la història d’amor entre Espanya i Catalunya s’haja acabat
del tot.
dilluns, 9 de setembre del 2013
LA FÓRMULA 1 PASSA DE LLARG
Ja està. S’ha acabat. Ecclestone s’ha emportat
l’Scalextric, perquè no accepta que li paguem el cànon amb bitllets de
Monopoly. És trist, però el temps ens ha acabat donant la raó a tots aquells
que pensàvem, que la fórmula 1 –tal com s’havia plantejat– no seria tan
beneficiosa per a València, com deien els nostres governants.
diumenge, 8 de setembre del 2013
EL COI I LA MARCA ESPANYA
La Marca
Espanya és fum. Un fum negre i pudent que s’ha inventat el departament de
comunicació del govern Rajoy per tractar de maquillar la cara ressacosa que ens
han deixat entre uns i altres. És una mà de pintura per a la façana d’una casa
que es cau a trossos i que es necessita vendre, perquè ja no queda cap
alternativa perquè entre cash a final
de mes. És el Despotisme Il·lustrat del segle XXI que pretén que no canvie res
de res, perquè els privilegiats continuen mirant-nos des de la torre, mentre
compten els bitllets de 500 que els arriben gràcies al nostre esforç.
dijous, 8 d’agost del 2013
Oli Rehn, el capità moro
Em sembla absolutament obscé que persones que no
saben ni el que cobren, ni cada dia 15 consulten els seus comptes corrents per
saber si aquest mes tindran la sort que el jornal els aguante fins el dia 30,
es permeten el luxe de dir-nos “que si volem eixir de la crisi ens hem de
baixar el sou (un poquet més)”. Postulen des de la seua torre de marfil que amb
eixa rebaixa es podrien crear més llocs de treball. I animen a govern,
empresaris i treballadors a arribar a un acord. Aquesta no-proposta (perquè no
és oficial) que el vicepresident de la Comissió Europea, Oli Rehn, va llançat a
través del seu blog és un autèntic xantatge emocional i una veritat a mitges.
dimecres, 7 d’agost del 2013
L'ESCOPETA DE SERAFÍN
Què em diuen d’aquesta foto? Segurament els
portarà a la memòria aquella cacera, en la qual van coincidir l’exministre de
Justícia Bermejo i el jutge Garzón, just quan va esclatar el cas Gürtel. La
plana major del PP es va afanyar a carregar contra Bermejo i l’acusaren d’influir
directament en la decisió de Garzón d’empaperar a certs membres del seu partit.
I fent analogia de la foto, van qualificar la instrucció del cas Gürtel com a ‘cacera’
política contra el PP. Aquella fotografia va suposar la missa de Rèquiem política
per a Bermejo, que va haver de lliurar la cartera de ministre.
dissabte, 3 d’agost del 2013
EL PAÍS ON MAI NO PASSAVA RES
El tio
Rafel, de la Pobla, tenia una Mobylette
de l’any catapum, que quan l’engegava tossia sis o set vegades fins que el
motor desxifrava la incògnita de la fórmula de l’acceleració. No hi havia un
trasto més vell i rovellat en tota la Pobla, però el tio, quan se n’anava cap al bancal amb la boina i el llegó, se
sentia com Marlon Brando damunt de la Harley en ‘Salvatge’. Quan la DGT va fer obligatori l’ús del casc, el tio Rafel es negà a posar-se’l. “Total,
si només gaste l’amoto per anar al
bancal, ni que anara a fer el París-Dakar.” L’endemà de pronunciar aquelles
paraules al casino de la Pobla, s’oficià el seu enterro. El pobre Rafel, els
amics encara ho recorden, morí després de caure de la moto, quan tornava del
camp.
dissabte, 20 de juliol del 2013
I ARA QUÈ FEM, ENRIC?
Fa poc més de dos anys Vilallonga va encetar un pe
ríode
d’il·lusió, després de l’etapa fosca de J.R. al cap davant del consistori
llober. L’esquerra, per fi, aconseguí sumar més vots que la dreta i PSOE i Bloc
posaren en marxa un pacte per tractar de tornar el sentit comú a la política
local. Però, malauradament, el temps ha donat la raó a qui pensaven que aquest
pacte no funcionaria. Ha sigut una
autèntica llàstima. Una oportunitat perduda.
La decisió de l’encara alcalde, Enric Llorca, d’expulsar
del govern als dos regidors del Bloc, Alfred Giner i Santi Alberca, ha sigut el
colp de gràcia. Que les relacions entre els dos grups municipals no eren les
ideals era un secret a veus. Però s’hauria d’haver tractat de reconduir la
situació pel bé del poble; perquè un ajuntament no és un club de petanca. És la
casa de tots, és el paraigua que ens ha de protegir, especialment ara que estem
en època de pluges fortes i tronades esgarrifadores.
diumenge, 14 de juliol del 2013
Rajoy i l'Scattergories
Fa uns quants anys, segur que ho recorden, el
Fiscal Star va estar a punt d’acabar amb la carrera política del president dels
Estats Units. Bill Clinton va eixir escaldat d’aquell Impeachment. Va haver de confessar al món sencer que ell, la
becària Lewinsky i un havà dels cars s’ho havien passat d’allò més bé al
despatx Oral, perdó, Oval. Clinton va estar a punt de perdre la cadira
presidencial per haver mentit al poble nord-americà sobre la seua vida sexual.
I és que la majoria dels anglosaxons (hipocresies a banda) consideren que si tu
no ets capaç de dur una vida privada ordenada, és impossible que sigues capaç
de controlar les regnes del teu país. Spain
is different, ja ho saben tots vostés, ací –supose que ho hauran escoltat
més d’una vegada– “dels pecats del piu, déu se’n riu”. I pel que sembla, tampoc
passa res si s’infringeixen els manaments seté (no furtaràs) i el vuité (no
mentiràs).
dijous, 11 de juliol del 2013
NIT DE TERROR
Ahir, només caure el teló de la nit, al
gú penjà del
cel calaveres i rates penades. Quan la lluna s’amagà, esclataren llamps i
rellamps. El vent obrí finestres i s’emportà les fulles dels arbres. Començà a
ploure amb força. Els gossos udolaven o, potser, eren llops... Places i carrers
desemparats. Vampirs, zombies i espectres fora de les tombes. Homes i dones encomanant-se
al bon déu. Bruixes damunt de les graneres. Dimonis a la porta de l’infern. I
jo al llit, mà sobre mà, resant perquè arribara l’alba. Sense creus, ni aigua
beneïda. Sense alls, ni bales de plata. I fora els trons, la pluja i el vent
pintaven la ciutat amb carbó i teranyines.dilluns, 1 de juliol del 2013
De Catarroja a la Vega Baixa, descobrint els encants de la Meseta
La meua amiga Carme està d’enhorabona des que s’ha
inaugurat la línia d’alta velocitat entre Madrid i Alacant. I no creguen que
està tan contenta perquè pense amb els beneficis econòmics que portarà a la
província d’Alacant o perquè estiga boja per visitar tots els museus de la
capital d’Espanya. No. Els seus motius són ben diferents. Ella, veïna de
Catarroja, és professora de valencià i
des de fa uns anys treballa a Almoradí, a la Vega Baixa, al sud d’Alacant. Per
raons que ara no vénen al cas, Carme no condueix i, per aquest motiu, ha d’usar
el transport públic per arribar fins Almoradí. El trajecte no arriba als
dos-cents quilòmetres i en ple segle XXI i en un país –presumptament– desenvolupat com el nostre no hauria de superar les
dos hores. Eixa és la teoria, perquè la pràctica diu que Carme cada setmana ha
d’invertir unes sis hores per traslladar-se a Almoradí i sis hores més (si no
troba cap ànima caritativa que la porte en cotxe) per tornar a casa.
LA CRUCIFIXIÓ DE LANCE ARMSTRONG
Lance Armstrong va ser una de les icones més destacades de la primera dècada del segle XXI. El ciclista nord-americà va representar molts dels valors que dominen la societat actual: l’èxit, la joventut, els diners, el poder i, per damunt de tot, l’esperit de superació de l’ésser humà (cal recordar que el de Texas va aconseguir els seus principals èxits esportius després de superar un càncer de testicle). Però després que confessara que havia guanyat els set Tours consecutius gràcies al dopatge, la cotització de la imatge del texà ha caigut fins a unes quantes desenes de milers de metres davall del nivell del mar. Des de la famosa entrevista que l’exciclista concedí a la periodista Oprah Winfrey, el cognom Armstrong s’ha transformat en un sinònim de trampós, d’estafador o d’algun qualificatiu pitjor que els lingüistes encara no han incorporat al diccionari.
dimarts, 21 de maig del 2013
Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia:
Distingit senyor:
Se’n recorda, senyor Gallardón, quan la premsa més
rància d’
aquest país l’acusava de llibertari, de revolucionari i de ser, pràcticament, un espia del Kremlin? Si,
fins i tot, hi havia algun socialista despistat que li tirava els trastos,
perquè canviara Génova per Ferraz. Quins temps aquells, eh? Com ens la va
pegar, com diria la meua iaia. Vosté ha passat, en a penes dos anys, d’entonar
la Internacional (quan l’ala més radical del seu partit desitjava que l’enviaren
d’ambaixador al Kurdistan), a carregar amb l’encenser en les celebracions
religioses preconciliars, que tant agraden a la Conferència Episcopal
Espanyola. Què li ha ocorregut en aquests dos anys? Quin Gallardón era l’autèntic:
el que jugava a ser Clark Kent, contra la malvada Esperanza Aguirre o l’actual
ésser gris que cada dia que passa s’assembla més a Jack Nicholson en The Shining?
dimecres, 15 de maig del 2013
LES MASMORRES D’AMARION
Una fletxa negra contra la porta del castell
anuncià la derrota de les tropes del Rei. Els temps de joglars i cançons havien
acabat. Els merlets de POPLAR tremolaven davant dels cavallers de la NIT. Tambors
de guerra... Parenostres i avemaries... Ulls destenyits...
S’acomiadaren la tercera
nit. ELLA li féu prometre que no moriria. ELL li respongué que tornaria. Caigué
el pont llevadís. I els guerrers sortiren a cavall. Uns, amb gel al cor. Uns
altres, amb foc a la boca. Concert d’espases i atxes. Rèquiem de fletxes i
llances. Danses macabres a la llum de la lluna. Caps tallats. Boscos cremats. Muralles
trencades.
A ELL l’empresonaren a
les masmorres d’AMARION. Fam i fred, menyspreu i turment. I cada nit, quan la
brúixola del cel marca els camins, trau el cap per la finestra i somia que vola
cap al NORD.
ELLA hagué de vestir-se l’armadura i cenyir l’espasa.
Lluites a cavall, batalles a tota ultrança, pluges de fletxes i tempestes de foc:
“Abans la mort, que veure les banderes de la NIT a POPLAR”.
I cap dels dos han deixat que els genolls toquen terra.
I de tant en tant, juguen a despertar-se d’aquest malson. I els brúfols ploren
perquè saben que ja falta menys perquè la foscor deixe pas a l’alba.
dimecres, 13 de març del 2013
APUNTS SOBRE LA CUINA TRADICIONAL VALENCIANA: EL BLAT PICAT
Vivim una època daurada per a la cuina
espanyola. Arzak, Berasategui, Dacosta
i, per damunt de tots ells, Ferran Adrià han aconseguit que el nostre país es pose
al capdavant de la gastronomia mundial. Les propostes d’aquests xefs han fet
possible que cada reunió al voltant d’una taula es convertisca en una
experiència sensorial irrepetible. Menjar amb els ulls, amb l’olfacte, amb les
orelles, amb el tacte i, és clar, també amb el gust. Però juntament amb aquesta
cuina d’avanguarda, no cal oblidar la nostra cuina, la cuina tradicional, la
cuina de les nostres iaies, la cuina que parla un poc de la nostra manera de
ser i que, vulguem o no, ens evoca altres èpoques i ens connecta amb el
territori on vivim. Jo sóc un enamorat d’aquesta cuina. I com a bon amant,
gaudisc d’exercicis amatoris on abunden els arrossos (caldosos, secs, al forn o
melosos), les coques (escaldades o de pasta bona amb tomaca, herbes, ceba, pèsols
o roselles), els putxeros, l’espencat
i les xulles i l’embotit torrat a la brasa. Doncs bé, dins de la
gastronomia valenciana hi ha un plat de cullera que mereix que destaquem, tant
per la seua qualitat, com per la història que amaga: els parle del ‘Blat
picat’.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Camps, el mestre de Rajoy
Només en un país tret de la ment de Lewis Carroll
com és el nostre es poden donar situacions com les d’aquests dies. Que a Rajoy
només se li puga preguntar sobre els escàndols que li afecten a ell i al seu
partit a Alemanya, és equiparable a la partida de croquet que la Reina de cors
jugava amb flamencs i eriçons al País de les Meravelles. No té nom. És una
absoluta falta de respecte als periodistes, en primer lloc, però –especialment–
a tots els espanyols, que al cap i a la fi som els que li paguem el sou (el que
li apareix en la nòmina). Ja és hora que els governants se n’adonen que
nosaltres no treballem per a ells, sinó que ells són els nostres empleats i
que, per tant, han de donar compte de la seua feina; com fa el personal que els
neteja la casa o els cuidadors que s’encarreguen dels seus fills.
dilluns, 4 de febrer del 2013
L'educació a Finlàndia
Anit, tot i que el nòrdic i el coixí em cridava
amb força, el programa de Jordi Évole retardà durant uns minuts el procés d’admissió
al regne (o república federal, a l’hora de dormir no m’importa qui pose el
llit) de Morfeu. Hui, quasi 24 hores després de l’emissió del programa, al gremi
d’ensenyants continuem impactats pel sistema educatiu finés. Classes de dihuit
alumnes, com a molt. Plantilles de professorat estables i amb un gran nombre de
professors de suport. Material escolar, llibres i dinar a càrrec de l’estat.
Lleis educatives elaborades amb la implicació de la comunitat educativa, amb
independència del partit que governe quatre anys després. Famílies implicades
en el procés d’educació dels seus fills...
dimecres, 9 de gener del 2013
El ball de les màscares
En el ball de les màscares
hi ha qui es perd pel bosc
amb una cistella i una caputxeta vermella.
Uns altres, en canvi, prefereixen
orelles punxegudes, dents afilades
i cantar a la lluna
com el llop ferotge.
També trobarem princeses encantades,
sense corona ni sabatetes de cristall,
que disfressen de somriure
la seua melancolia.
"Les llàgrimes del pirata"
i, sense pietat, t’ha arrancat de mi.
Jo, com un nàufrag moribund,
m’he quedat, abandonat, a la meua illa deserta;
amb els ulls ferits per la sal;
el cor destil·lant llàgrimes de sang;
i l’ànima cercada per la tempesta del teu
adéu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)