Anit vaig parlar
amb un bon amic. Se suposa que tenim alguna diferència política, però en realitat
no és així. Simpatitzem amb diferents sigles, això es tot. Perquè, en essència,
no veig cap diferència de pensament polític. Tot i que tampoc passaria res, si
pensàrem de manera distinta. De fet, a bona part dels meus amics mai se’ls
passaria pel cap votar al mateix partit que jo. Però això és bonic. És
pluralitat. És llibertat. I és respecte.
dilluns, 17 de juny del 2019
dimecres, 5 de juny del 2019
El vestit de l'emperador
Camps es comporta
com un d’eixos monarques absolutistes del segle XVII. Com aquells que
consideraven que l’origen del seu poder
era diví i que, per tant, només Déu podia donar-los o llevar-los la corona.
Quan l’escoltes fa la impressió que estàs davant d’un il·luminat, d’algú que
creu estar per damunt del bé i del mal i, en conseqüència, d’una persona que
viu una realitat paral·lela a la de tot el món. Deu ser que enyora els anys de
presidència o, el que seria encara més greu, que ningú li ha dit que ja no és
la primera autoritat valenciana. Sota l’aparença d’home de bé i de ministre de
l’Església (el curita l’anomenava un
dels seus amiguets de l’ànima) Camps
encapçalava un règim implacable amb els adversaris i enemics polítics. La
veritat oficial que emanava de la plaça de Manises no admetia cap matisació. Vivíem
moments històrics, com pregonaven els micròfons segrestats de Canal 9. Érem,
els ciutadans valencians, l’enveja de tot Espanya. I, gràcies a la gestió del
PP, València, tornava a eixir en els mapes del món, cinc-cents anys després del
gloriós Segle d’Or. Màrqueting polític, publicitat barata i megaprojetes que
ja veurem quan acabem de pagar.
dimecres, 22 de maig del 2019
Ser pare (o mare)
És molt difícil ser
pare. Els estalviaria la típica/tòpica frase que les criatures naixen sense
llibre d’instruccions, però no puc perquè és així. T’equivoques. Constantment.
Des del primer dia. I a pesar que saps que cal aprendre dels errors, els
repeteixes i els tornes a repetir. I cau el mite aquell que “no seré mai com
els meus pares”, que faràs les coses de manera diferent. I és, aleshores, quan
comprens els teus progenitors. I quan acabes convertint-te en una fotocòpia d’ells:
“ordena l’habitació, seu bé, menja ràpid, estudia, t’has llavat les dents?, amb
el baló no es juga a casa, s’heu quedat sense televisió!”
dimarts, 5 de març del 2019
Nous companys de viatge
Anem a jugar a
endevinar el futur. Imaginem el líder d’un partit formalment d’esquerres que
trau els pitjors resultats de la seua història, però que gràcies als pactes
postelectorals acaba sent el president de la Generalitat. Durant quatre anys, mitjançant
el suport dels dos partits cosins germans que l’han fet president, ha tastat la
glòria. Ell ha agranat la corrupció. Ha reactivat l’economia valenciana. I ha
aconseguit que des de Madrid no ens miren amb condescendència. Bé, açò últim
no. I l’economia tampoc l’ha realçat ell, és qüestió de cicles i ara tenim el
vent a favor. Del tema de la corrupció també podríem debatre a qui li correspon
apuntar-se l’èxit. Però bé, al cap i a la fi, el president està convençut que
sense ell, res de tot el que els hem enumerat hauria sigut possible. I no només
ell. També els col·legues de partit han acabat la legislatura amb l’autoestima
pels núvols. Poc importa si la gent dels altres dos partits els han tirat una
maneta o no. Ells ens han tret del fangar i volen continuar al capdavant de la
Generalitat per convertir-nos en el POELLEGALL (el País on es lliguen els
gossos amb llonganisses). El que passa és que amb les enquestes en la mà,
sembla que ja no valen els companys de viatge dels últims quatre anys.
dilluns, 4 de març del 2019
Requiescat in pace, Botànic
Este matí, mentre
passejava pel centre de la ciutat, m’he trobat un alt càrrec del Consell, un
històric militant del PSPV, per a més senyes. Quan li he preguntat com li
anaven les coses, sense que jo em referira explícitament a “la qüestió”, m’ha
comentat que hui era el gran dia, que el president havia de decidir si avançava
les eleccions (com la major part dels mitjans apostaven) o si les deixava tal com
estaven. M’ha fet la impressió que necessitava parlar, exorcitzar els dimonis
interns que el turmentaven. Com quan intentes justificar-te davant d’una
decisió amb la qual no estàs d’acord. M’ha confessat que ell mateix, fins fa no
massa, estava en contra de l’avançament electoral. Però, tot seguit, m’ha
repetit l’ideari de manual que esta vesprada ha exposat Puig davant de l’opinió
pública: “que el fet d’avançar les eleccions podia ser positiu per posar la
nostra comunitat autònoma al mateix nivell de les anomenades Nacionalitats
Històriques”. “Que així es marcaria la singularitat valenciana i la resta
d’Espanya, per fi, ens prendria seriosament...” En definitiva, arguments amb
poc o gens de pes per tractar de justificar l’injustificable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)