dilluns, 17 de juny de 2019

Amics i política


Anit vaig parlar amb un bon amic. Se suposa que tenim alguna diferència política, però en realitat no és així. Simpatitzem amb diferents sigles, això es tot. Perquè, en essència, no veig cap diferència de pensament polític. Tot i que tampoc passaria res, si pensàrem de manera distinta. De fet, a bona part dels meus amics mai se’ls passaria pel cap votar al mateix partit que jo. Però això és bonic. És pluralitat. És llibertat. I és respecte. 

dimecres, 5 de juny de 2019

El vestit de l'emperador


Camps es comporta com un d’eixos monarques absolutistes del segle XVII. Com aquells que consideraven  que l’origen del seu poder era diví i que, per tant, només Déu podia donar-los o llevar-los la corona. Quan l’escoltes fa la impressió que estàs davant d’un il·luminat, d’algú que creu estar per damunt del bé i del mal i, en conseqüència, d’una persona que viu una realitat paral·lela a la de tot el món. Deu ser que enyora els anys de presidència o, el que seria encara més greu, que ningú li ha dit que ja no és la primera autoritat valenciana. Sota l’aparença d’home de bé i de ministre de l’Església (el curita l’anomenava un dels seus amiguets de l’ànima) Camps encapçalava un règim implacable amb els adversaris i enemics polítics. La veritat oficial que emanava de la plaça de Manises no admetia cap matisació. Vivíem moments històrics, com pregonaven els micròfons segrestats de Canal 9. Érem, els ciutadans valencians, l’enveja de tot Espanya. I, gràcies a la gestió del PP, València, tornava a eixir en els mapes del món, cinc-cents anys després del gloriós Segle d’Or. Màrqueting polític, publicitat barata i megaprojetes que ja veurem quan acabem de pagar. 

dimecres, 22 de maig de 2019

Ser pare (o mare)


És molt difícil ser pare. Els estalviaria la típica/tòpica frase que les criatures naixen sense llibre d’instruccions, però no puc perquè és així. T’equivoques. Constantment. Des del primer dia. I a pesar que saps que cal aprendre dels errors, els repeteixes i els tornes a repetir. I cau el mite aquell que “no seré mai com els meus pares”, que faràs les coses de manera diferent. I és, aleshores, quan comprens els teus progenitors. I quan acabes convertint-te en una fotocòpia d’ells: “ordena l’habitació, seu bé, menja ràpid, estudia, t’has llavat les dents?, amb el baló no es juga a casa, s’heu quedat sense televisió!” 

dimarts, 5 de març de 2019

Nous companys de viatge


Anem a jugar a endevinar el futur. Imaginem el líder d’un partit formalment d’esquerres que trau els pitjors resultats de la seua història, però que gràcies als pactes postelectorals acaba sent el president de la Generalitat. Durant quatre anys, mitjançant el suport dels dos partits cosins germans que l’han fet president, ha tastat la glòria. Ell ha agranat la corrupció. Ha reactivat l’economia valenciana. I ha aconseguit que des de Madrid no ens miren amb condescendència. Bé, açò últim no. I l’economia tampoc l’ha realçat ell, és qüestió de cicles i ara tenim el vent a favor. Del tema de la corrupció també podríem debatre a qui li correspon apuntar-se l’èxit. Però bé, al cap i a la fi, el president està convençut que sense ell, res de tot el que els hem enumerat hauria sigut possible. I no només ell. També els col·legues de partit han acabat la legislatura amb l’autoestima pels núvols. Poc importa si la gent dels altres dos partits els han tirat una maneta o no. Ells ens han tret del fangar i volen continuar al capdavant de la Generalitat per convertir-nos en el POELLEGALL (el País on es lliguen els gossos amb llonganisses). El que passa és que amb les enquestes en la mà, sembla que ja no valen els companys de viatge dels últims quatre anys.

dilluns, 4 de març de 2019

Requiescat in pace, Botànic


Este matí, mentre passejava pel centre de la ciutat, m’he trobat un alt càrrec del Consell, un històric militant del PSPV, per a més senyes. Quan li he preguntat com li anaven les coses, sense que jo em referira explícitament a “la qüestió”, m’ha comentat que hui era el gran dia, que el president havia de decidir si avançava les eleccions (com la major part dels mitjans apostaven) o si les deixava tal com estaven. M’ha fet la impressió que necessitava parlar, exorcitzar els dimonis interns que el turmentaven. Com quan intentes justificar-te davant d’una decisió amb la qual no estàs d’acord. M’ha confessat que ell mateix, fins fa no massa, estava en contra de l’avançament electoral. Però, tot seguit, m’ha repetit l’ideari de manual que esta vesprada ha exposat Puig davant de l’opinió pública: “que el fet d’avançar les eleccions podia ser positiu per posar la nostra comunitat autònoma al mateix nivell de les anomenades Nacionalitats Històriques”. “Que així es marcaria la singularitat valenciana i la resta d’Espanya, per fi, ens prendria seriosament...” En definitiva, arguments amb poc o gens de pes per tractar de justificar l’injustificable.