diumenge, 26 de juny del 2011

Els homes i les dones de Paco (III)

Paco Camps acaba d'iniciar la seua tercera legislatura al front del govern valencià. I aquesta setmana ha fet pública la seua tria dels homes i les dones que l'acompanyaran -si la justícia no diu el contrari- durant els quatre pròxims anys. El que més ha cridat l'atenció del nou govern de Camps ha sigut la caiguda d'homes de pes com Vicent Rambla (ell mateix encara no sap perquè està fora) o Rafael Blasco (sembla que amb el càrrec de portaveu del grup popular a les Corts, ja en té prou). Els experts en política autonòmica tenien bastant clar que no continuarien ni Gerardo Camps (un home, pel que diuen, massa amant de la nit valenciana) ni Juan Cotino (vinculat d'una o d'altra manera amb els casos de corrupció que esguiten el PP valencià) ni Alejandro Font de Mora 'l'Inaugurador' (absolutament cremat, després d'anys i anys incendiant el sector educatiu valencià).

Austeritat vs Fórmula 1

El circ de la Fórmula 1 ha deixat València. Arrere han quedat tres dies plens de soroll, fervor automobilístic, hotels plens de seguidors del motor, una gran projecció publicitària per a la ciutat i, en l'altre costat de la balança, molèsties per als veïns de la zona del port, contaminació mediambiental i alguna que altra despesa de diners públics. Tenint en compte aquests factors, hem d'estar a favor, o en contra de la fórmula 1?

A priori, si parlen estrictament en termes econòmics, sembla clar que apostar per un gran esdeveniment d'aquestes característiques no és gens negatiu; més bé al contrari. Amb la Copa de l'Amèrica i la Fòrmula 1, hem situat a València en el mapa de les grans agències de viatges. El turista internacional potencial ja sap que a Espanya, hi ha una ciutat ben interessant -a banda de Madrid, Barcelona i Sevilla, que sempre ho han sabut vendre millor- a la qual es pot anar de vacances. Jo sóc un enamorat de la meua ciutat i, per tant, estic convençut que qualsevol persona que vinga de fora s'ho pot passar molt bé, ja siga en el centre històric, en la València modernista, o en la moderna city de Calatrava que ha internacionalitzat la ciutat -i només Déu, si existeix, sap quan acabarem de pagar i quan ens ha costat-.

dijous, 23 de juny del 2011

'La història interminable'

Llegir 'La història interminable' no figurava entre les meues prioritats literàries. De fet, les últimes visites a la llibreria m'havien deixat damunt de la tauleta de nit títols i autors com 'Istambul' d'Orhan Pamuk, 'En terres baixes' d'Herta Müller, 'La idea de l'emigrant' i 'L'ambició d'Aleix' d'Enric Valor, 'Jo, robot' d'Issac Assimov, 'Anna Karènina' de Tolstoi o 'El viatge de l'elefant' de Saramago.

De tots aquests títols no m'he pogut acabar de llegir cap; alguns, fins i tot, ni els he començat, com és el cas de la novel·la de Saramago. I si no els he acabat de llegir no és perquè no m'agraden (bé, si he de ser sincer al cent per cent, amb Assimov -tot i que la seua proposta reconec que és interessant- no he pogut. No m'agrada llegir ciència-ficció). En realitat no he acabat de llegir cap d'aquests títols per culpa de la meua promiscuïtat literària. No ho puc evitar. Cada vegada que entre a una llibreria he d'eixir, quasi per imperatiu diví, amb un llibre sota el braç.

diumenge, 19 de juny del 2011

Paco I, el reformista

Els habitants de Xopilàndia m'han demanat que els trasllade l'enorme satisfacció que ompli els carrers del seu xicotet país virtual després que, dijous, les Corts Valencianes investiren Paco Camps com a president de la Generalitat. Com tots vostés saben, els habitants de Xopilàndia sempre han manifestat -i manifestaran- una especial sensibilitat per la realitat valenciana. Per aquest motiu estan tant exultants, ja que consideren que en la legislatura que acaba de començar els valencians aconseguiran superar l'esplendor del segle d'Or.

Els principals prohomes -i les principals prodones- de Xopilàndia m'han confessat que estan absolutament convençuts que el gran artífex d'aquest èxit serà, precisament, el president de tots els valencians: Paco Camps. Un Paco Camps, em diuen, que tot i els intents d'embrutar la seua imatge per part de l'esquerra antivalenciana, ha aconseguit mantindre el suport de la majoria de votants, per continuar la tasca de renaixement del poble valencià, front als intents aniquiladors del pervers José Luis Rodríguez Zapatero.

diumenge, 12 de juny del 2011

La ruta fluvial del Túria

València, tot i que molta gent no ho sap, no va sorgir vora la mar. No. Els romans la van fundar en una illa del riu Túria. Un riu que degut a les transformacions urbanístiques de la ciutat, hui en dia és un dels grans desconeguts per als valencians de la capital. Des de fa uns anys, gràcies a la declaració del tram final del riu com a Parc Natural, molts estem començant a descobrir una de les principals artèries fluvials de la nostra terra i uns paisatges sorprenentment bonics, tot i la seua proximitat a la gran ciutat.

Peix i marisc del bo a 'El pont' (el Grau de Gandia)

La branca valenciana de la meua família és originària de la Safor, en concret del poble de Vilallonga. Per això, des de sempre hem mantingut forts vincles familiars i sentimentals no només amb el nostre poble, sinó també amb la capital de la comarca, Gandia. Allí vaig treballar quatre anys com a periodista i allí passe una part de les meues vacances. Doncs bé, des de fa molt de temps, quan volem celebrar algun esdeveniment especial o, simplement, gaudir d'un bon dinar en el qual els ingredients essencials siguen el peix i el marisc, el restaurant que triem és 'El Pont'.

'Casa Federico' i 'El Marino' a Dénia

Vaig a presentar-vos dos bones opcions per a quedar bé en un dinar, si un cap de setmana vos perdeu per Dénia.

dissabte, 11 de juny del 2011

Ignasi Mora i la seua relació amb la senyora Parkinson

Ja fa vora mig any que podem trobar a les llibreries -les que tenen el valor d'oferir productes en la nostra llengua- l'última aventura literària del gandià Ignasi Mora. Dic aventura, perquè d'un temps a aquesta part, Ignasi s'ha convertit en un científic mig boig -com els de les pel·lícules de Boris Karloff- que experimenta molt arriscadament en cada treball. En aquesta ocasió Mora ens ha sorprés amb una obreta a mig camí entre la literatura del jo, l'assaig i la filosofia.

La primera sorpresa la vaig intuir amb el títol -la referència a la senyora Parkinson no deixava massa dubtes-, pèro la vaig confirmar en llegir les primeres pàgines: Ignasi patia Parkinson des de feia uns quants anys. Va ser, dic, una sorpresa -no massa agradable en tractar-se d'un bon amic, és clar-; però que em va ajudar a comprendre alguns aspectes de la seua persona: la seua peculiar manera de parlar, la lleu coixera que l'acompanya en les passejades per la ciutat o pel camp, l'enorme vitalisme que s'amaga darrere de la barba mefistofèlica que cobreix part del seu rostre...

Vilallonga ja té alcalde progressista

Després de deu anys al capdavant de l'alcaldia, este migdia J.R. ha cedit el silló de primer regidor al socialista Enric Llorca. Aquest canvi ha sigut possible gràcies a l'acord postelectoral que han signat els representants del PSPV i del Bloc-Verds-Compromís.

Ara s'obri una nova etapa al poble en la qual esperem que es governe per a tots i no només per als simpatitzants del partit governant, com ha ocorregut en les últimes dos legislatures i mitja. Una etapa en la qual torne la sensatesa al poble; i s'aposte, clarament, per polítiques que porten la prosperitat a Vilallonga, però sense hipotecar el futur de les pròximes generacions de llobers. Una etapa, en definitiva, en la qual es tinga en compte l'opinió de veïns i veïnes i no es governe de manera despòtica.

Esperem que el pacte de progrés, la firma del qual podeu veure en aquesta fotografia, puga fer realitat els somnis que tenim tots per sentir-nos orgullosos del nostre poble.


dijous, 9 de juny del 2011

Indigneu-se amb mi

Estic indignat. Sí, tenen raó, no sóc gens original. Vaig a tornar a començar.

Estic més cabrejat i cremat que la moto d'un hippie. Millor així? Tal vegada; és cert que reflecteix de manera més fidedigna el meu estat mental;  però crec que la primera versió resulta més apropiada, per a un bloc d'aquesta categoria.

Llavors; ara sí, va de bo.

Estic indignat.
Indignat com milers i milers de ciutadans que ho han deixat tot -tal vegada perquè no tenien res- i han eixit al carrer per fer visible la seua indignació.

Indignat, perquè vivim en un món on convertim als espavilats en els xics de la pel·lícula.

Indignat, perquè vivim en un país on les amistats ovoides -gràcies, Mònica per cedir-nos la patent d'aquest adjectiu tan genial- permeten accedir a palaus gòtics, cotxes oficials i tractaments d'exagerada honorabilitat.

Indignat, perquè els interessos privats de determinats empresaris s'hagen convertit en la torxa que guia l'interés general.

Indignat, perquè mentre estan a prop del poder, alguns periodistes contaminen l'article 20 de la Constitució.

Indignat, en defintiva, perquè la majoria de la població patim les lleis de la cara A; mentre que uns pocs ballen al ritme que marquen  les de la cara B.

Milers de persones reivindiquen les línies en valencià

Hui ha sigut el primer dia de mobilitzacions contra el decret de Font de Mora que suprimirà les línies en valencià i substituirà tots els programes lingüístics per un, suposadament, trilingüe. Model, com imagine que la majoria de vostés sabran, importat de la llunyana Galícia del popular Feijóo. Convocats per Escola Valenciana, unes 22.000 persones -com se sol dir, segons l'organització- han omplit els carrers de les capitals de les tres províncies valencianes. Docents, pares d'alumnes, estudiants, sindicalistes i representants dels principals partits d'esquerra li han dit ben clar -i alt- a Font de Mora que reconsidere aquesta nova ocurrència.

diumenge, 5 de juny del 2011

Font de Mora, escolte a la comunitat educativa

Rectifique -per si a algú li interessa-: Ja no m'agrada el programa d'ensenyament trilingüe de Font de Mora. Definitivament, m'han convençut els que el qualifiquen d'irresponsable, d'inoperatiu i de traïció al poble valencià. Clar que seria positiu que el sistema educatiu públic valencià posara en marxa un programa -de veritat- plurilingüe! Seria meravellós que qualsevol alumne del nostre País Valencià, en acabar l'educació obligatòria, dominara tres llengües: la pròpia, la comuna a tot Espanya i una internacional. De fet, la Unesco assenyala que aquest hauria de ser el camí en l'ensenyament lingüístic. Per desgràcia, no crec que amb la proposta que Font de Mora s'ha tret de la mànega, s'aconseguisca.