Convocar
un referèndum per votar la continuïtat de la monarquia, en aquests moments, no
és cap prioritat. Ara bé, una vegada passe de llarg el coronavirus, caldria
seure per estudiar què fem amb l’altra corona. La relació de l’Espanya
contemporània amb la monarquia ha sigut una història d’amor-odi. Durant la
guerra contra Napoleó el poble reivindicava la figura de Ferran VII, tot i que –després–
acabà sent un dels reis més cruels i despòtics que hem tingut. La mort del Deseado ens va deixar uns quants lustres
de guerres civils entre carlistes i liberals. La filla, Isabel II, hagué d’eixir
del país corre que correràs. En canvi, Alfons XII, el seu fill, tornà a Espanya
en llaor de multituds per encapçalar la
Restauració. Enmig va quedar un rei adoptat italià, Amadeu I, que va pegar a
fugir, fart dels espanyols, i una república caòtica que a penes va durar uns
mesos. Segurament, el fet que Alfons XII morira jove va provocar que el poble
conservara una bona imatge del seu curt regnat. De fet, la majoria, quan l’evoquem,
no podem evitar posar-li el rostre del valencià d’Oliva Vicente Parra que va
encarnar el monarca en les pel·lícules: ¿Dónde
vas Alfonso XII? i ¿Dónde vas, triste
de ti?. El règim que apadrinaren Cánovas i Sagasta se n’anà per l’aire el
dia en què el seu successor, Alfons XIII, personatge sinistre i vividor, decidí
donar suport al colp militar de Primo de Rivera. La història ja saben com
continua: amb la II República, la Guerra Civil i la Dictadura de Franco.