Carta oberta a Jordi Pujol

Senyor Pujol, en Jordi. Supose que molta gent s’haurà dut les mans al cap en assabentar-se de tots els diners que havia guardat de manera irregular en un paradís fiscal. Vosté mateix ho va confessar la setmana passada en un comunicat en el qual assegurava que no hi havia cap origen irregular de la fortuna i que, veges tu, no havia trobat el moment adequat durant els més de trenta anys que va estar al capdavant de la Generalitat (tota una vida), per regularitzar-la. Ai, Pujol!  Vosté que havia sigut el pare de la nova Catalunya! Vosté que, fins i tot, apareixia com a rei del rock and roll en les lletres d’una banda de música! Com ens ha pogut fer açò? A molta gent aquesta revelació els ha causat la mateixa commoció que si hui el Papa Francesc es dirigira als feligresos amuntegats a la plaça de Sant Pere i els confessara que tot ha sigut una mentida. Que ni pare, ni fill, ni, per suposat, esperit sant. Quin drama, Pujol! Perquè siguem seriosos, a un altre amb el conte de l’herència del iaio. Jo no m’ho crec. I ningú amb dos dits de trellat pot assumir-ho com a veritat.

L'apocalipsi de Cotino

No fa massa temps, una persona que pel seu treball coneix perfectament el funcionament dels mecanismes del poder al País Valencià, em va assegurar que en l’època de Camps, l’autèntic home de ferro del Consell, inclús per damunt del president, era Juan Cotino. Davall d’eixe semblant de beatitud  i bonhomia, pròpia dels representants de Déu a la terra, Cotino va marcar les línies mestres de la política valenciana, fins que el van retirar a la cadira daurada de la presidència de les Corts, com a últim servei a la causa. Però pel que sembla, a diferència del predicador que diu que l’inspira, sembla que el seu regne sí que és d’aquest món. 

EL POLP MAI SERÀ UN BON ANIMAL DE COMPANYIA

Imagine que rocordaran aquell anunci de televisió en el qual un home de mitjana edat, un poquet llanda, està jugant amb els seus veïns a un famós joc de taula. Aquest home, en realitat, no cau bé a ningú, però com és l’únic que té aquest joc de taula, no tenen més remei que acceptar-lo al grup. I no només això, sinó que quan el veí llanda està a punt de perdre i amenaça d’anar-se’n, els companys de joc –només pel plaer de continuar jugant– acatxen el cap, miren cap un altre costat i accepten que el propietari canvie les regles en meitat de la partida. Allò de “vale, aceptamos pulpo, como animal de compañia” que ens va resultar tan graciós, per desgràcia, ha arribat a la vida pública i, creguen-me, de gràcia no té res. 

EL DISCURS DE LA POR

El poder, quan se sent amenaçat, reacciona de la mateixa manera que un animal salvatge tenallat per la por: atacant. Després dels resultats electorals del passat 25-M, en els quals la ciutadania va donar l’esquena a l’oligarquia política que dirigeix el país des de fa més de trenta anys, hauria sigut desitjable algun gest d’autocrítica per part dels que ens governen. En aquest sentit, el més paregut està sent el procés intern del PSOE per triar el nou secretari general. Però té tota la pinta que ho han fet, més que per convenciment, perquè ja fa uns quants anys (no en totes les comunitats autònomes amb igual intensitat) que pateixen un procés de zombificació política que no els du enlloc. Amb tot, tret de militants, de periodistes i de politòlegs, la societat no està assistint amb gran entusiasme a aquest procés que situarà al capdavant del PSOE al bo, al lleig o al dolent. 

Els socialistes almenys han intentat fer visible l’autocrítica, però què està fent l’altre gran partit responsable d’haver-nos dut a la ruïna? Pel que sembla han decidit apel·lar al discurs de la por. “Vigileu a qui voteu, no siga que li doneu el poder a vampirs, extraterrestres o personatges encara pitjor...”, diuen públicament cada vegada que detecten un micròfon del mitjà de comunicació que siga. Ací, al País Valencià, Fabra (com fan els seus cada vegada que les enquestes els claven un dit a l’ull) ha tret el fantasma anticatalanista del fons de l’armari. “Feu-me cas quan vos dic, que si no confieu en nosaltres, arribarà un tripartit catalanista, diabòlic i menja-xiquets que ens furtarà el sol, les taronges i la paella...”

RUÏNA MÍTICA

Recorde bastant bé la primera vegada que vaig estar a ‘Terra Mítica’. Eren els últims dies de l’any 99 (o potser ja havia començat el 2000), corria la dècada daurada en la qual Espanya anava tan bé, segons deien. Jo feia pràctiques a TV3 i ens havien enviat a una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació. Les obres estaven molt avançades perquè volien inaugurar el parc l’estiu següent. Recorde perfectament les grans mostres d’atenció que els responsables del parc d’aleshores ens van dispensar a tots els periodistes. Van fer un gran treball, perquè no tardà a quallar la idea que ‘Terra Mítica’ es convertiria en el parc temàtic més capdavanter d’Europa.

Per desgràcia, al poc temps de començar a funcionar es va demostrar que ‘Terra Mítica’ no era un negoci tan redó com havien promés els seus promotors. La Generalitat va vendre (o regalar) la seua participació en l’empresa i va caldre buscar inversors estrangers per no tancar les portes del parc. Pel que es veu, el gran negoci era un altre.