dimarts, 31 de desembre del 2013

Les lectures de 2013

Per acabar aquest balanç de 2013, vos deixe el balanç de tot el que he llegit. Podria haver sigut més, però no està malament:

-"La marca de l'home" de Philip Roth

-"Llibertat" de Jonathan Franzen

-"El meu nom no és Irina" de Xavier Aliaga

-"El manuscrit 1204" de Vicent Moreno

-"La mestra" de Víctor Labrado

-"La mirada d'Al-Azraq" de Silvestre Vilaplana

-Em falten unes paginetes per acabar, "Utopia" de Thomas More

-Em falta menys d'un terç per acabar "La casa de los espíritus" d'Isabel Allende

-I he llegit la meitat de "El comte de Montecrist"

L'any que ve, més!

Feliç 2014 a totes i tots!!

2013, l'any que va desaparéixer Canal 9



          Quan recorde 2013 sempre em vindrà a la memòria un dia i una hora: el 29 de novembre a les 12 i 19  minuts del migdia. En eixe moment el periodista Genar Martí amb el telèfon a la mà intentava narrar els últims sospirs de l’emissió de Canal 9, mentre dos policies el bloquejaven. Acte seguit, negre... Va ser l’últim frame que va emetre la televisió de tots els valencians després de vint-i-quatre anys. Una mort en directe. Dotze hores abans havia mort Ràdio 9 i eixa mateixa vesprada va deixar d’emetre Sí Ràdio. Com a ciutadà, com a valencià i com a periodista, per a mi és, amb diferència, la notícia de l’any al País Valencià. Per damunt de la condemna a Fabra (a don Carlos, que ja veurem si entra a la presó). Per damunt dels casos de corrupció que afecten l’administració valenciana. O, inclús, per damunt de la terrible situació econòmica que patim. El PP valencià després de torturar anys i anys RTVV, quan s’ha cansat d’ella i ha vist que no li pot traure cap profit més, l’ha assassinada. És clar que sí calia una radiotelevisió pública i en valencià; però no com la van entendre ells (només al seu servei), sinó en benefici de tots. Per desgràcia, amb la decisió de Fabra (Alberto), mai sabrem si la televisió i la ràdio que tots volíem hauria pogut fer-se realitat.

Cafenet utòpic amb Thomas More



Aquest estiu em vaig comprar les dos primeres temporades de “Els Tudor” i des de principi de curs l’estic veient, en versió original, per veure si d’una vegada per totes aconseguisc millorar el meu nivell d’anglés. La sèrie m’està agradant molt i, a més, m’ha fet reflexionar al voltant de la política de hui en dia i la que s’aplicava en l’època d’Enric VIII. I saben què? La veritat és que considere que no hi ha tantes diferències: el que està en el poder vol conservar-lo i el que no el té, vol aconseguir-lo de la manera que siga. Dins d’aquest context de lluites de poder, el personatge de la sèrie que més m’ha captivat és Sir Thomas More. És dels pocs que s’estimen perdre-ho tot (inclús la vida) que renunciar als seus ideals i creences. Doncs bé, la casualitat ha volgut que fa dos setmanes en caiguera a les mans l’obra més important d’aquest humanista anglés: “Utopia”. L’he llegida amb molt d’interés, en especial el primer llibre,  en el qual More descriu la injusta societat anglesa del XVI. D’aquesta part he extret una cita que pense que podem aplicar-la a l’actualitat per resumir aquest any que hui ens abandona: 

“Els regnes serien més feliços, si els reis filosofaren i els filòsofs regnaren”. En efecte, falta molt de sentit comú en les decisions dels nostres governants, que sembla que estan més interessats a conservar els seus privilegis que a resoldre els problemes que pateix la gent (alguns, massa, provocats per la incapacitat dels mateixos governants).

dijous, 12 de desembre del 2013

Ja no m'agrada el futbol



El futbol a Espanya té patent de cors. Els clubs gaudeixen d’una impunitat i d’uns privilegis que ja voldríem la resta. No només per les quantitats insultants de diners que mouen a l’any mentre el país es dessagna, sinó per les contrapartides que reben dels nostres governants sense cap justificació objectiva. Un exemple: imaginen que qualsevol de vostés li deu 25 euros a l’Agència Tributària. Quants segons pensen que tardaríem a rebre una visita dels acòlits de l’Inquisidor General del Regne per fer-nos pagar els nostres pecats amb Hisenda? Ah, però amb el futbol la cosa és ben diferent. Els clubs espanyols tenen carta blanca. Poden deure centenars de milions d’euros i ací no passa absolutament res. No havíem quedat que Hisenda érem tots?