Una imatge val més que mil paraules

           Una de les frases més cèlebres del periodista José María García era que “s’agarra primer a un mentider, que a un coix.” I tenia tota la raó, perquè la veritat, per molt que ens esforcem a amagar-la, al final acaba triomfant. L’alcalde de Vilallonga, el socialista Enric Llorca, sempre ha mantingut que ni ell ni el seu grup municipal tenien coneixement que s’estiguera elaborant un llibre d’història del poble. Aquesta és la principal raó, que no l’única, que ha adduït per negar-se a la difusió del treball d’Abel Soler. Vaja, que havia sigut una nova malifeta dels malvats regidors del Bloc-Compromís que havien maniobrat amagant-li-ho a ell i al seu partit. Doncs bé, com diuen a les facultats de Periodisme, moltes vegades una imatge val més que 1000 paraules. En la foto que il·lustra aquest article tenen la prova que Llorca no diu la veritat.

Més glòries a Espanya a canvia de què?

            Els empresaris valencians ja fa un temps que estan abandonant la tradicional submissió amb el poder que ha guiat les seues accions des que tinc memòria. Sembla que s’han cansat de continuar ofrenant glòries a Espanya sense rebre res a canvi, a banda de somriures, bones paraules o colpets paternalistes a l’esquena. En els últims mesos han elaborat un discurs que si l’haguera firmat qualsevol altra persona, el podrien haver acusat de radical, de separatista o d’antisistema. Però és que les xifres estan ahí i l’empresariat valencià s’ha cansat de l’infrafinançament que pateix la nostra terra, en comparació amb altres territoris d’Espanya.

Rajoy es desfà de Mato

             Rajoy no es podia permetre la foto de la ja exministra Mato asseguda al Congrés, el dia que  ell anava a parlar de les mesures contra la corrupció que pensa aplicar el govern. No s’ho podia permetre just l’endemà que el jutge Ruz determinara que Ana Mato es va beneficiar econòmicament de la trama Gürtel. Era massa vergonyós inclús per a ell, que tarda molt més que la resta de la humanitat a adonar-se que certs membres del seu partit juguen amb les cartes marcades. Supose que no és necessari recordar com es referia, fins fa poc, a persones com Carlos Fabra, Jaume Matas o el mateix Bárcenas.

Welcome, Citizen Fabra

Carlos Fabra veurà el sorteig de la loteria de Nadal des de la presó. I no sé per què, però sospite que enguany no estarà massa atent, perquè no té pinta que vaja a tindre tanta sort com altres anys.  Ja era hora. Ja era hora que les persones que no segueixen les regles de tots, almenys una vegada en la partida, caiguen a la casella del pou. El govern central per fi ha mogut fitxa i ha decidit no posar cap impediment perquè el seu exciutadà exemplar xafe la presó. Però, potser, aquest gest arriba tard. La gent ja no creu que Rajoy i els seus realment estiguen compromesos contra la corrupció. Han tardat anys a posar-se de part del poble i, el que és més trist, sembla que ho han fet perquè està de moda (com els gintònics, els entrenadors personals o el menjar oriental) no perquè dubten de la falta d’exemplareïtat de la mà que engrunsava el bressol castelloner.

Somiem una nova RTVV

El pròxim dissabte es complirà un any de la trista apagada d’RTVV. Trista per moltes raons, però, especialment, per la manera en què es va produir. Si les imatges hagueren sigut en blanc i negre, qualsevol podria pensar que estàvem en temps de Franco. Un any després molts ens sentim orfes sense la nostra Radio Televisió Valenciana. Aquesta apagada ens ha condemnat a la invisibilitat mediàtica. Ja no eixim a la tele, per tant, no existim. I no vull parlar del que suposa per a la nostra llengua no comptar amb uns mitjans que aposten decididament pel valencià, perquè em faig mala sang.

Falta de Compromís

                 Sincerament, no sé de qui és la culpa: d’Enric Morera, d’Mònica Oltra, dels catalanistes del Bloc, dels pijoproges d’Iniciativa, de la por a l’efecte Podem... No ho sé, però no m’importa. No m’importa perquè encara no li he trobat sentit a que a penes mig any abans de les eleccions, una organització política que se suposa que ha de fer possible el canvi i de permetre redreçar l’esmaperduda brúixola de la nostra terra, no s’haja definit encara internament. Quina imatge s’està transmetent? Evidentment qualsevol tret de la fiabilitat i de la solvència que s’ha d’exigir a una formació que aspira a agafar les regnes d’un territori.

El 9-N vist des de Xopilàndia

                Sempre he pensat que els dos principals actors polítics de l’anomenat conflicte sobiranista català, Mariano Rajoy i Artur Mas, han sigut els més interessats a què s’allargara en el temps i es complicara com un fulletó veneçolà amb els que, fins fa no massa temps, ens torturaven diàriament les principals cadenes de televisió. I he pensat així, perquè d’aquesta manera, podien desviar l’atenció de la ciutadania respecte a les polítiques de retalls socials que han aplicat els dos líders conservadors en les seues respectives àrees d’influència. Rajoy va pensar, imagine, que si la situació econòmica del conjunt d’Espanya millorava, els catalans, a poc a poc, oblidarien les opcions independentistes i, sense haver fet absolutament res, la situació tornaria a la normalitat. Mas, en canvi, confiava que seria capaç de capitanejar les ànsies independentistes que promovien diverses associacions i entitats de la societat civil catalana.

Canal 9 i el futur de la llengua

          La setmana passada, en les classes de valencià que impartisc a l’EPA d’Onda, em va trair el subconscient. Estàvem treballant el lèxic propi dels successos i de les catàstrofes. Llavors quan anava a comentar als meus alumnes que la majoria de paraules eren d’ús habitual en Canal 9, vaig recordar que ja ha passat quasi un any de la traumàtica apagada. Mentre intentava reconduir el discurs per referir-me a altres mitjans de comunicació que empren el valencià, per desgràcia, em vaig quedar en blanc; no en tenim cap.  Llavors els vaig manar uns exercicis, vaig seure d’esquena a l’alumnat i, emparat pel silenci, vaig reflexionar sobre el futur que li espera a la llengua que vaig heretar de ma mare. 

Acabar amb Podem

Podem ja és la primera força política en intenció de vot. Si hui s’hagueren celebrat unes eleccions generals el partit encapçalat per Pablo Iglesias  hauria aconseguit la victòria i estaria en disposició de buscar socis posar en marxa el seu programa electoral. El programa electoral de la il·lusió. El programa electoral de la gent que s’ha cansat de mirar cap a un altre costat mentre que els profitosos (del partit que fóra) s’omplien les butxaques a dos mans i enriquien els seus amics i padrins.

EL FUTUR INCERT DEL VALÈNCIA

Quan alguns dels meus alumnes de segon d’ESO em preguntaven l’any passat per a què servien les classes d’història, jo els responia amb dos tòpics que, en el cas de l’actualitat del València, poden aplicar-se a la perfecció. Estudiar història serveix per entendre el present, per saber d’on venim i per comprendre per què som com som. Per exemple, hui volen fer-nos creure que Bankia és l’enemic públic número 1, total perquè vol recuperar les cabassades de diners que va prestar al València. Ja pareix que ningú recorda qui era la principal entitat financera que estava darrere del València de les lligues i les copes. Era evidentment Bankia, quan encara no s’havia fusionat amb Caja Madrid, s’anomenava Bancaixa i estava controlada directament pel govern valencià de torn. Curiosament també va ser Bancaixa qui li va prestar generosament els 90 milions d’euros a la Fundació del València perquè es poguera completar l’ampliació de capital de fa un lustre i que el club no se n’anara a fer la mà. Quina poca memòria tenim, no?

MONTORO, L’EXECUTADOR

                  Ja tenim culpable: Jordi Pujol. Després d’escoltar el ministre d’Hisenda, l’esgarrifador Cristobal Montoro, sembla que Jordi Pujol siga l’únic responsable dels, aproximadament, 80.000 milions d’euros que cada any deixa de recaptar la hisenda espanyola. Sobre Pujol i família ja hem parlat en aquest blog i  hem deixat ben clareta l’opinió que ens mereixen les actuacions d’aquest personatge. Amb tot, hui m’ha sorprés el sadisme i l’acarnissament amb què el ministre Montoro ha executat públicament el cos quasi exànime, políticament parlant, de l’expresident. Qualsevol malpensat podria creure que, ara que s’acosta la Diada Catalana i la data del referèndum independentista, Montoro ha volgut aprofitar les maganxes financeres de la família Pujol per desqualificar tots els partidaris de la secessió de Catalunya. 

L'aforisme del poder

Què tindrà el poder que quan el tastes mai vols desfer-te’n d’ell. El poder; que tot l’univers rode al teu voltant i que els desitjos es convertisquen en lleis. Té el poder qui controla el comandament a distància de la casa. O el xiquet que porta el baló al pati de l’escola. Ells decidiran per nosaltres quina pel·lícula veurem o si juguem a futbol o a bàsquet. El poder; allò que transforma corders en llops i papallones en dracs alats. Encara que també diuen que només quan una persona aconsegueix ostentar el poder, el coneixem de veritat. Llavors, el dolent sempre ho havia sigut, a pesar d’haver-se vestit amb les llanes del be.

Carta oberta a Jordi Pujol

Senyor Pujol, en Jordi. Supose que molta gent s’haurà dut les mans al cap en assabentar-se de tots els diners que havia guardat de manera irregular en un paradís fiscal. Vosté mateix ho va confessar la setmana passada en un comunicat en el qual assegurava que no hi havia cap origen irregular de la fortuna i que, veges tu, no havia trobat el moment adequat durant els més de trenta anys que va estar al capdavant de la Generalitat (tota una vida), per regularitzar-la. Ai, Pujol!  Vosté que havia sigut el pare de la nova Catalunya! Vosté que, fins i tot, apareixia com a rei del rock and roll en les lletres d’una banda de música! Com ens ha pogut fer açò? A molta gent aquesta revelació els ha causat la mateixa commoció que si hui el Papa Francesc es dirigira als feligresos amuntegats a la plaça de Sant Pere i els confessara que tot ha sigut una mentida. Que ni pare, ni fill, ni, per suposat, esperit sant. Quin drama, Pujol! Perquè siguem seriosos, a un altre amb el conte de l’herència del iaio. Jo no m’ho crec. I ningú amb dos dits de trellat pot assumir-ho com a veritat.

L'apocalipsi de Cotino

No fa massa temps, una persona que pel seu treball coneix perfectament el funcionament dels mecanismes del poder al País Valencià, em va assegurar que en l’època de Camps, l’autèntic home de ferro del Consell, inclús per damunt del president, era Juan Cotino. Davall d’eixe semblant de beatitud  i bonhomia, pròpia dels representants de Déu a la terra, Cotino va marcar les línies mestres de la política valenciana, fins que el van retirar a la cadira daurada de la presidència de les Corts, com a últim servei a la causa. Però pel que sembla, a diferència del predicador que diu que l’inspira, sembla que el seu regne sí que és d’aquest món. 

EL POLP MAI SERÀ UN BON ANIMAL DE COMPANYIA

Imagine que rocordaran aquell anunci de televisió en el qual un home de mitjana edat, un poquet llanda, està jugant amb els seus veïns a un famós joc de taula. Aquest home, en realitat, no cau bé a ningú, però com és l’únic que té aquest joc de taula, no tenen més remei que acceptar-lo al grup. I no només això, sinó que quan el veí llanda està a punt de perdre i amenaça d’anar-se’n, els companys de joc –només pel plaer de continuar jugant– acatxen el cap, miren cap un altre costat i accepten que el propietari canvie les regles en meitat de la partida. Allò de “vale, aceptamos pulpo, como animal de compañia” que ens va resultar tan graciós, per desgràcia, ha arribat a la vida pública i, creguen-me, de gràcia no té res. 

EL DISCURS DE LA POR

El poder, quan se sent amenaçat, reacciona de la mateixa manera que un animal salvatge tenallat per la por: atacant. Després dels resultats electorals del passat 25-M, en els quals la ciutadania va donar l’esquena a l’oligarquia política que dirigeix el país des de fa més de trenta anys, hauria sigut desitjable algun gest d’autocrítica per part dels que ens governen. En aquest sentit, el més paregut està sent el procés intern del PSOE per triar el nou secretari general. Però té tota la pinta que ho han fet, més que per convenciment, perquè ja fa uns quants anys (no en totes les comunitats autònomes amb igual intensitat) que pateixen un procés de zombificació política que no els du enlloc. Amb tot, tret de militants, de periodistes i de politòlegs, la societat no està assistint amb gran entusiasme a aquest procés que situarà al capdavant del PSOE al bo, al lleig o al dolent. 

Els socialistes almenys han intentat fer visible l’autocrítica, però què està fent l’altre gran partit responsable d’haver-nos dut a la ruïna? Pel que sembla han decidit apel·lar al discurs de la por. “Vigileu a qui voteu, no siga que li doneu el poder a vampirs, extraterrestres o personatges encara pitjor...”, diuen públicament cada vegada que detecten un micròfon del mitjà de comunicació que siga. Ací, al País Valencià, Fabra (com fan els seus cada vegada que les enquestes els claven un dit a l’ull) ha tret el fantasma anticatalanista del fons de l’armari. “Feu-me cas quan vos dic, que si no confieu en nosaltres, arribarà un tripartit catalanista, diabòlic i menja-xiquets que ens furtarà el sol, les taronges i la paella...”

RUÏNA MÍTICA

Recorde bastant bé la primera vegada que vaig estar a ‘Terra Mítica’. Eren els últims dies de l’any 99 (o potser ja havia començat el 2000), corria la dècada daurada en la qual Espanya anava tan bé, segons deien. Jo feia pràctiques a TV3 i ens havien enviat a una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació. Les obres estaven molt avançades perquè volien inaugurar el parc l’estiu següent. Recorde perfectament les grans mostres d’atenció que els responsables del parc d’aleshores ens van dispensar a tots els periodistes. Van fer un gran treball, perquè no tardà a quallar la idea que ‘Terra Mítica’ es convertiria en el parc temàtic més capdavanter d’Europa.

Per desgràcia, al poc temps de començar a funcionar es va demostrar que ‘Terra Mítica’ no era un negoci tan redó com havien promés els seus promotors. La Generalitat va vendre (o regalar) la seua participació en l’empresa i va caldre buscar inversors estrangers per no tancar les portes del parc. Pel que es veu, el gran negoci era un altre.

Negocis de família

El jutge Castro per fi ha finalitzat la instrucció del cas Urdangarín i, com s’especulava des de fa un parell de dies, ha decidit imputar la infanta Cristina. Tot i que segurament hi haurà gent que carregarà contra l’instructor i l’acusarà d’antisistema, aquesta decisió segueix el dictat de la sensatesa i del sentit comú. La infanta figurava en un lloc privilegiat en els organigrames de les empreses del seu marit. Per tant, si s’està investigant l’activitat d’una empresa perquè hi ha indicis de delicte, sembla prou lògic que els seus dirigents hagen de seure a la banqueta dels acusats, almenys per explicar la seua versió.

A BOCA DE CANÓ, l’opinió dels lectors

                Estar fora de casa per motius de treball (o pels que siguen) és dur. Costa fer-se a la idea que només podràs abraçar a la teua dona i a les teues filles només el cap de setmana. Però, almenys, jo he intentat que aquests dos anys que porte treballant a Almoradí (Baix Segura)  hagen sigut productius. He escrit una nova novel·la que durà per títol ‘A boca de canó’. En aquests moments estic acabant l’original per buscar després una editorial que estiga interessada en el projecte. En línies generals, la novel·la té dos temes fonamentals: el futbol femení i les relacions humanes. Normalment abans de presentar-la a cap editorial, li pegue la pallissa a alguns amics perquè la lligen. En aquesta ocasió els amics han sigut els meus alumnes de tercer i quart d’ESO de l’IES Antonio Sequeros. El resultat considere que ha sigut molt positiu, especialment per a mi, ja que han mostrat molt d’interés i m’han fet molts comentaris i algunes suggerències. Les suggerències me les guarde per a mi, però ací vos deixe algunes de les opinions. Vos assegure que no hi ha professor ni escriptor més pagat que jo. Ah, la il·lustració que acompanya aquest escrit és obra de Jaume Carañana, un company de l’institut que dibuixa de meravella. Ara a veure si s’anima alguna editorial!

MONARQUIA O REPÚBLICA?

“Per a què serveix un rei?” Aquesta pregunta me la va fer despús-ahir una alumna de 2n d’ESO. Més o menys de memòria li vaig citar els tòpics habituals que els membres de la meua generació hem escoltat des de ben menuts: “el rei fa el paper d’àrbitre, de moderador...Em... Representa Espanya... Em... És el cap de l’Estat...” La resposta no va deixar molt satisfeta l’alumna perquè va insistir: “sí, però a banda d’inaugurar exposicions i tallar cintes roges, què fa?” Segurament el més fàcil hauria sigut dir-li: “mira, xiqueta, opine com tu, després de trenta-nou anys de monarquia parlamentària, jo tampoc tinc molt clar perquè serveix un rei.” Però vaig preferir que ella traguera les seues pròpies conclusions i la vaig convidar a què investigara què és una monarquia i què una república, i que reflexionara al voltant del sistema polític amb  el qual se sent més a gust.

CREIX L’ESCEPTICISME AMB EUROPA

Hala, ja està. Ja han passat. Els europeus ja hem votat per renovar l’Europarlament i, com era d’esperar, més de la meitat de l’electorat s’ha quedat a casa. Aquesta dada no per esperada és menys preocupant. La ciutadania continua donant l’esquena a les institucions europees i, a més, cada vegada hi ha més dits que assenyalen la Unió Europea com a responsables dels mals que patim. 

En aquest sentit, per damunt de la victòria (pobra) dels populars europeus, la crescuda del vot antieuropeu crida molt més l’atenció. A França l’ultradreta ha aconseguit una victòria història. Marie Le Pen ha superat socialistes i conservadors amb un discurs populista i xenòfob. A Grècia la coalició d’esquerres Syriza, que ha fet campanya contra la troika i el BCE, ha sigut el la formació política més votada. Fet, per altra banda, bastant lògic, si tenim en compte tots els retalls que estan patint els grecs com a conseqüència dels rescats europeus. Però a Grècia el que resulta més alarmant és la consolidació del partit nazi Alba Daurada, que ha sigut la tercera força política. Al Regne Unit, territori tradicionalment euroescèptic, s’ha imposat l’UKIP, un partit de tall xenòfob i antieuropeu, per davant dels laboristes i dels partits de la coalició conservadora-liberal que governa actualment.

DELINQÜENTS A COLP DE RATOLÍ

                  La setmana passada durant la sessió de tutoria del meu grup de segon d’ESO vam organitzar una activitat (coordinada per l’Ajuntament d’Almoradí) per conscienciar-los sobre les conseqüències dels nostres actes a les xarxes socials. Cada alumne havia d’adoptar un rol (el graciós, el violent, el sexy...) i havia d’escriure comentaris als murs imaginaris de cada company, segons el perfil d’usuari de les xarxes que els havia tocat interpretar. Al final cada alumne havia de llegir en veu alta els comentaris que li havia fet la resta de la classe i, efectivament, vam escoltar de tot: des de comentaris agradables fins a alguns que fregaven la intervenció de la Justícia. En conclusió, els alumnes van comprendre que les xarxes socials són una plataforma pública i que els comentaris que hi escrivim tenen la mateixa transcendència que si els publicàrem en un diari o els diguérem per la ràdio o per la televisió.

ADÉU AL VALÈNCIA DELS VALENCIANS

Des de dissabte el València ja no és patrimoni dels valencians. La Fundació va decidir vendre el 70% de les accions del club a Peter Lim, un multimilionari de Singapur. L’afició, sempre oberta als cants de sirena, ho està celebrant amb cava. Qualsevol diria que ja s’han acabat tots els mals del club. La veritat és que no podem negar que hi ha una nova il·lusió entre els aficionats, però és la mateixa que podria tindre un malalt terminal quan algú li diu que ha descobert la curació per al mal que pateix. De moment, la situació del València hui és la mateixa que fa quaranta-huit hores. I, per tant, cal esperar esdeveniments.

“NO MOS FAREM COREANS”

La ciutadania no hauria de perdre ni mig segon davant els focs d’artifici del PP. Els periòdics no els haurien de dedicar ni un breu. Tampoc  l’oposició hauria de fer-los el joc. No, senyors, no paga la pena. És una estratègia únicament i exclusivament electoralista. Jo, sincerament, no tinc ni idea si alguna vegada han entrat lladres per Vinaròs, per Motilla, o per Cartagena. El que sí que tinc clar ( i la ciutadania no hauria de mirar cap a un altre costat) és qui ha sigut condemnat per suborn. O qui pot seure a la banqueta dels acusats per aprofitar-se’n de la visita de l’anterior papa. O qui va contractar dos traductores romaneses a càrrec dels pressupostos d’una depuradora. Tampoc podem oblidar qui va segrestar RTVV i qui la va sacrificar quan la no li servia per a res. I què curiós; cap d’ells  venien del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Els màxims responsables de tot açò van nàixer entre el Sénia i el Segura.

Anit vaig tornar a ser futboler

Anit vaig tornar a ser futboler. Ah, però ho havies de deixat de ser? Sí, ho confesse. Ja feia algun temps que dedicava els diumenges per la vesprada a altres menesters més profitosos. Supose que queda bé dir que em vaig desenganxar-me del futbol perquè vaig arribar a la conclusió que era un espectacle absolutament intranscendent. Què em podien aportar vint-i-dos milionaris en calçotets corrent darrere d’un baló? A més, la paternitat m’havia oferit el grau de maduresa que se suposa que un home de la meua edat ha de tindre. O no eren més importants la meua dona i les xiquetes que el que poguera ocórrer dins d’un terreny de joc? Però he d’admetre que mentia. Sí, ho confesse. En realitat, la flama de la meua il·lusió futbolística començà a apagar-se el dia que Rafa Benítez abandonà el València. I després, la llista (llarga llista) d’ineptes i desvergonyits que, suposadament, han dirigit el club acabaren per fer-me odiar el futbol. Però anit vaig tornar a ser futboler.

El nou PSPV

Els socialistes estan molt contents (massa, trobe jo) amb el resultat de les primàries que ha celebrat el PSPV aquest cap de setmana. Parlen de gran participació, de mobilització i, fins i tot els més exagerats, de resurrecció de la societat civil. El procés ha comptat amb la novetat d’obrir-lo als simpatitzants, com ja ho va fer, per exemple, el Partit Socialista francés. Diuen que els dirigents socialistes més veterans no ho acabaven de veure clar. Asseguren que tenien una veritable por a perdre el control de l’animalet i que els eixira el tir per la culata. Vaja, com quan el doctor Frankenstein s’horroritzà quan el monstre es va revoltar contra ell.

'L'operació Palace' de Jordi Évole

Imagine que molts de vostés, al igual que jo o que la meua dona, continuaran profundament decebuts pel programa sobre el 23-F que va emetre anit la Sexta. Els assegure que estic indignat. Molt. No es poden imaginar quant. Però no perquè pense que Évole i els seus frivolitzaren sobre els fonaments del nostre sacrosant estat. Ni perquè considere que hagen traspassat la línia roja del que és tolerable o no en televisió. En absolut. Estic indignat per la desil·lusió que em va provocar descobrir al final del programa que tot havia estat un joc. Vaja, que Garci no havia sigut l’autèntic director del colp d’estat del 23 de febrer de 1981. Quina decepció!

QUE VÉNEN ELS CATALANS

Segurament ja ho hauré contat en alguna ocasió en aquest blog. Però després de la que han armat alguns membres del PPCV aquest cap de setmana contra l’AVL i el seu diccionari, m’agradaria recordar una anècdota molt aclaridora. Farà uns dotze anys el que els escriu es guanyava la vida dignament com a periodista. Treballava a Gandia TV, la primera TV pública que el PP ha tancat al nostre país. Recorde que estàvem al Palau Ducal fent un reportatge, si no m’equivoque, sobre la restauració d’alguna de les estances i havíem d’entrevistar a un destacat líder del PP gandià.