Sempre he pensat que els dos principals actors polítics de l’anomenat
conflicte sobiranista català, Mariano Rajoy i Artur Mas, han sigut els més
interessats a què s’allargara en el temps i es complicara com un fulletó
veneçolà amb els que, fins fa no massa temps, ens torturaven diàriament les
principals cadenes de televisió. I he pensat així, perquè d’aquesta manera,
podien desviar l’atenció de la ciutadania respecte a les polítiques de retalls
socials que han aplicat els dos líders conservadors en les seues respectives
àrees d’influència. Rajoy va pensar, imagine, que si la situació econòmica del
conjunt d’Espanya millorava, els catalans, a poc a poc, oblidarien les opcions
independentistes i, sense haver fet absolutament res, la situació tornaria a la
normalitat. Mas, en canvi, confiava que seria capaç de capitanejar les ànsies
independentistes que promovien diverses associacions i entitats de la societat
civil catalana.
Per desgràcia per a
Rajoy, el govern no va saber llegir ni entendre la realitat del “problema”
català. El suflé independentista, com l’anomenaven els sectors més conservadors
de la premsa espanyola, no només no ha cedit, sinó que sembla que va
consolidant-se, en part animat pels incomptables casos de corrupció que veuen
la llum cada setmana. Mas tampoc està passant aquesta revàlida. Si fem cas de
les últimes enquestes electorals, CiU patirà una sagnia de vots que aniran
directament a Esquerra Republicana, partit que sempre ha sigut partidari de
trencar amb Espanya. A més a mes, pel que diuen alguns, la coalició que lidera
i que ha sigut la principal referència política catalana des de la Transició, podria
dividir-se en dos: convergents, per una part i els democristians d’Unió, per l’altra.
El diàleg, el de
veritat, el de dos persones disposades a tancar acords, hauria de ser l’opció lògica
de les dos parts per trobar una solució a aquest trencaclosques. Però, hui per
hui, tothom s’ompli la boca amb les bondats del diàleg i no veiem massa
predisposició en ningú, per solucionar-ho tot amb una encaixada de mans. El
govern central esgrimeix la llei i la Constitució, mentre que la Generalitat
Catalana parla de democràcia i del dret a decidir. Al Regne Unit van ser
capaços de resoldre el conflicte territorial escocés d’una manera civilitzada.
Ací, per contra, cada part està tirant amb força de la corda i, al remat,
podria trencar-se.
Segurament la realitat d’Escòcia no és comparable
a la catalana i, potser, les reivindicacions independentistes catalanes no s’ajusten
a la realitat al cent per cent. Però, al final, si la majoria de catalans no
volen saber res d’Espanya, qui som la resta per obligar-los a quedar-se?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada