Una imatge val més que mil paraules

           Una de les frases més cèlebres del periodista José María García era que “s’agarra primer a un mentider, que a un coix.” I tenia tota la raó, perquè la veritat, per molt que ens esforcem a amagar-la, al final acaba triomfant. L’alcalde de Vilallonga, el socialista Enric Llorca, sempre ha mantingut que ni ell ni el seu grup municipal tenien coneixement que s’estiguera elaborant un llibre d’història del poble. Aquesta és la principal raó, que no l’única, que ha adduït per negar-se a la difusió del treball d’Abel Soler. Vaja, que havia sigut una nova malifeta dels malvats regidors del Bloc-Compromís que havien maniobrat amagant-li-ho a ell i al seu partit. Doncs bé, com diuen a les facultats de Periodisme, moltes vegades una imatge val més que 1000 paraules. En la foto que il·lustra aquest article tenen la prova que Llorca no diu la veritat.

Més glòries a Espanya a canvia de què?

            Els empresaris valencians ja fa un temps que estan abandonant la tradicional submissió amb el poder que ha guiat les seues accions des que tinc memòria. Sembla que s’han cansat de continuar ofrenant glòries a Espanya sense rebre res a canvi, a banda de somriures, bones paraules o colpets paternalistes a l’esquena. En els últims mesos han elaborat un discurs que si l’haguera firmat qualsevol altra persona, el podrien haver acusat de radical, de separatista o d’antisistema. Però és que les xifres estan ahí i l’empresariat valencià s’ha cansat de l’infrafinançament que pateix la nostra terra, en comparació amb altres territoris d’Espanya.

Rajoy es desfà de Mato

             Rajoy no es podia permetre la foto de la ja exministra Mato asseguda al Congrés, el dia que  ell anava a parlar de les mesures contra la corrupció que pensa aplicar el govern. No s’ho podia permetre just l’endemà que el jutge Ruz determinara que Ana Mato es va beneficiar econòmicament de la trama Gürtel. Era massa vergonyós inclús per a ell, que tarda molt més que la resta de la humanitat a adonar-se que certs membres del seu partit juguen amb les cartes marcades. Supose que no és necessari recordar com es referia, fins fa poc, a persones com Carlos Fabra, Jaume Matas o el mateix Bárcenas.

Welcome, Citizen Fabra

Carlos Fabra veurà el sorteig de la loteria de Nadal des de la presó. I no sé per què, però sospite que enguany no estarà massa atent, perquè no té pinta que vaja a tindre tanta sort com altres anys.  Ja era hora. Ja era hora que les persones que no segueixen les regles de tots, almenys una vegada en la partida, caiguen a la casella del pou. El govern central per fi ha mogut fitxa i ha decidit no posar cap impediment perquè el seu exciutadà exemplar xafe la presó. Però, potser, aquest gest arriba tard. La gent ja no creu que Rajoy i els seus realment estiguen compromesos contra la corrupció. Han tardat anys a posar-se de part del poble i, el que és més trist, sembla que ho han fet perquè està de moda (com els gintònics, els entrenadors personals o el menjar oriental) no perquè dubten de la falta d’exemplareïtat de la mà que engrunsava el bressol castelloner.

Somiem una nova RTVV

El pròxim dissabte es complirà un any de la trista apagada d’RTVV. Trista per moltes raons, però, especialment, per la manera en què es va produir. Si les imatges hagueren sigut en blanc i negre, qualsevol podria pensar que estàvem en temps de Franco. Un any després molts ens sentim orfes sense la nostra Radio Televisió Valenciana. Aquesta apagada ens ha condemnat a la invisibilitat mediàtica. Ja no eixim a la tele, per tant, no existim. I no vull parlar del que suposa per a la nostra llengua no comptar amb uns mitjans que aposten decididament pel valencià, perquè em faig mala sang.

Falta de Compromís

                 Sincerament, no sé de qui és la culpa: d’Enric Morera, d’Mònica Oltra, dels catalanistes del Bloc, dels pijoproges d’Iniciativa, de la por a l’efecte Podem... No ho sé, però no m’importa. No m’importa perquè encara no li he trobat sentit a que a penes mig any abans de les eleccions, una organització política que se suposa que ha de fer possible el canvi i de permetre redreçar l’esmaperduda brúixola de la nostra terra, no s’haja definit encara internament. Quina imatge s’està transmetent? Evidentment qualsevol tret de la fiabilitat i de la solvència que s’ha d’exigir a una formació que aspira a agafar les regnes d’un territori.

El 9-N vist des de Xopilàndia

                Sempre he pensat que els dos principals actors polítics de l’anomenat conflicte sobiranista català, Mariano Rajoy i Artur Mas, han sigut els més interessats a què s’allargara en el temps i es complicara com un fulletó veneçolà amb els que, fins fa no massa temps, ens torturaven diàriament les principals cadenes de televisió. I he pensat així, perquè d’aquesta manera, podien desviar l’atenció de la ciutadania respecte a les polítiques de retalls socials que han aplicat els dos líders conservadors en les seues respectives àrees d’influència. Rajoy va pensar, imagine, que si la situació econòmica del conjunt d’Espanya millorava, els catalans, a poc a poc, oblidarien les opcions independentistes i, sense haver fet absolutament res, la situació tornaria a la normalitat. Mas, en canvi, confiava que seria capaç de capitanejar les ànsies independentistes que promovien diverses associacions i entitats de la societat civil catalana.

Canal 9 i el futur de la llengua

          La setmana passada, en les classes de valencià que impartisc a l’EPA d’Onda, em va trair el subconscient. Estàvem treballant el lèxic propi dels successos i de les catàstrofes. Llavors quan anava a comentar als meus alumnes que la majoria de paraules eren d’ús habitual en Canal 9, vaig recordar que ja ha passat quasi un any de la traumàtica apagada. Mentre intentava reconduir el discurs per referir-me a altres mitjans de comunicació que empren el valencià, per desgràcia, em vaig quedar en blanc; no en tenim cap.  Llavors els vaig manar uns exercicis, vaig seure d’esquena a l’alumnat i, emparat pel silenci, vaig reflexionar sobre el futur que li espera a la llengua que vaig heretar de ma mare. 

Acabar amb Podem

Podem ja és la primera força política en intenció de vot. Si hui s’hagueren celebrat unes eleccions generals el partit encapçalat per Pablo Iglesias  hauria aconseguit la victòria i estaria en disposició de buscar socis posar en marxa el seu programa electoral. El programa electoral de la il·lusió. El programa electoral de la gent que s’ha cansat de mirar cap a un altre costat mentre que els profitosos (del partit que fóra) s’omplien les butxaques a dos mans i enriquien els seus amics i padrins.