diumenge, 27 de març del 2011

Crònica des de la terra dels esper-dali-berlanguians

Vivim en un país esper-dali-berlanguià. És la conclusió a la qual he arribat després de molts mesos d'analitzar els components socioil·lògics de la terra on vivim (em referisc, principalment al País Valencià, però podríem aplicar-ho, sense problemes, a la resta de l'Estat Espanyol). Un país profundament esperpèntic, amb una percepció de la realitat, sens dubte, surrealista i un ritme vital que Berlanga va radiografiar tan magistralment a la seua filmografia. Hi ha nombrosos exemples de la vida quotidiana que permeten arribar a aquesta conclusió, però, en concret, el que a mi m'ha obert els ulls ha sigut l'allau d'inauguracions d'obres públiques de les últimes setmanes. No hi ha hagut poble, ciutat o comarca en la qual no s'haja inaugurat un centre mèdic, una escoleta, o una nova biblioteca. Inauguracions, evidentment, amb fotografia i titular per a l'alcalde, conseller o president de torn i, amb les eleccions municipals i autonòmiques del pròxim mes de maig en l'horitzó.

dilluns, 14 de març del 2011

Sobre l'energia nuclear...

Cada vegada que escolte a algun gran estadista defenent les bondats de l'energia nuclear em pose a tremolar. "És una font d'energia barata, neta, segura i necessària per al progrés de la nostra civilització." Açò és més o menys el que solen dir.  Per altra banda, també em pose a tremolar cada vegada que escolte a gent, com Zapatero, que carrega contra l'energia nuclear sense aportar cap alternativa vàlida i eficient per al sistema energètic espanyol i, per a més inri, (o almenys, això és el que diuen els mitjans de comunicació afins al PP) li compra l'energia nuclear a França.

diumenge, 13 de març del 2011

Günter, Oskar, i la llauna del 'timbal'

Un any i un poquet més d'una quinzena m'ha costat llegir 'El timbal de llauna' de Günter Grass. Feia temps que volia haver-lo llegit, però fins l'exili d'Ibi, amb les seues hores mortes, no em vaig atrevir. He de confessar que les vora sis-centes pàgines i el cos de la lletra (nou o deu) exageradament xicotet, em tiraven cap arrere. Però, finalment en desembre de 2009 vaig perdre la por i el vaig comprar.

Efectivament, és un llibre molt espés. Costa clavar-li mos. Però a mesura que entres en contacte amb Oskar i la seua particular manera de veure el món, acabes atrapat en la seua taranyina. M'ha agradat molt el sentit de l'humor que recorre tota la novel·la, tot i que conta una època de la història d'Europa -la primera meitat del segle XX- molt conflictiva. És enxisadora la tendra visió infantil que domina la narració (un aspecte que em recorda molt, per exemple, a la pel·lícula 'Forrest Gump'). Mai oblidaré la particular relació d'Oskar amb sa mare, amb el bo Matzerath, amb el seu oncle-pare Jan, amb Maria.

Sierra i Fabra, el 'Jo' de la literatura juvenil catalana

Una altra de les meues lectures recents ha sigut 'Jo' de Jordi Sierra i Fabra. Tot i ser un llibre pensat, escrit i publicat per a gent jove, des del principi em va atrapar. La narració en primera persona de Daniel i el fet que, desitjara convertir-se en escriptor,com jo quan tenia l'edat del protagonista, han fet que m'identifique molt amb la novel·la.

Per altra banda, també destacaria la ironia, un sentit de l'humor molt particular i el llenguatge, un llenguatge molt pròxim a la manera en la qual s'expressen els adolescents de hui en dia. Per tot, considere que pot ser un llibre que agrade als lectors adolescents. Uns lectors que, per una banda busquen fantasia, però que, en un percentatge alt, gaudeixen amb històries que els són ben pròximes i conegudes. 'Jo' n'és una d'elles.

Tolkien, i el 'hòbbit'

Divendres vaig acabar de llegir 'El hòbbit' de Tolkin. Tot i que m'agrada la fantasia i les històries protagonitzades per criatures imaginàries -supose que per fugir de la realitat, que cada vegada resulta més fastigosa-, encara no havia llegit res de Tolkin. Gran part de la culpa és de Peter Jackson i de la seua trilogia cinematogràfica del 'Senyor dels Anells'. I és que, quan veig una pel·lícula basada en un llibre -si abans no l'he llegit-, habitualment perd l'interés per l'obra literària. Ja sé que és un error i que normalment no té res a veure un producte amb un altre. Però és el meu pensament. I per culpa d'aquesta manera de pensar m'he perdut obres literàries imprescindibles com, per exemple, 'El nom de la rosa'.

Doncs bé, en aquesta ocasió he volgut avançar-me a Peter Jackson, i abans que acabe el rodatge de 'El hòbbit', m'he llegit la novel·la. He de confessar que m'ha agradat molt. I, a tot aquell que gaudisca de la fantasia i l'èpica, li la recomane. Segur que passaran una bona estona acompanyant Bilbo i els nans de Thorin, rere el tresor que custodia el drag Smaugh, en companyia del màgic Gandalf, el sinistre Gòl·lum, els esgarrifadors goblins i els valents elfs.

Una bona història per evadir-se de la realitat que, amb total seguretat, m'espentarà cap a la trilogia tolkiniana per excel·lència. Mentre trobe una bona edició en valencià, em quede amb l'Aleix d'Enric Valor i el 'Jo, robot' d'Assimov. Dos lectures que em faran passar bones vetlades tots els dies, abans de dormir.

La paella d'hivern de la iaia Pepica

La meua iaia, com supose el 98`8% de totes les iaies del món, gaudia molt a la cuina. Era una de les seues passions. Quan s'avorria es tancava en la cuina del poble i una hora i mitja després ens sorprenia amb una cassola de polpets amb creïlles; una coqueta de ceba i tonyina; o una safata plena de tomaques farcides. Ma mare, recorde, tenia terror cada vegada que la iaia s'atrinxerava a la cuina, ja que això significava que la nevera s'ompliria de cassoles i no n'hi hauria espai per a res més. Ara bé, també s'ha de dir, que els seus néts donàvem gràcies a Déu, per aquesta productivitat grastronòmica de la nostra iaia.

He parlat de coques, guisats i cassoles de polpets; però -perdonen-me si faig ús dels tòpics- com a bona valenciana la seua especialitat eren els arrossos: arròs caldós, arròs en fesols i penques, arròs al forn, paella, paella de floricol, arròs roget, arròs amb crosta... Però de tots ells, el que més m'agradava, tant pel seu color peculiar, com pel seu sabor a bancal i aus de corral era la paella d'hivern.

Es tracta d'un arròs negre, que agafa el seu color particular per la substància que deixen faves i carxofes. Els ingredients: pollastre, conill, quatre o cinc costelletes de porc, bona cosa de faves i carxofes i, com no, arròs. És una paella d'hivern perquè per a fer-la utilitzem els ingredients que, antigament, en aquesta estació, es podien agafar al camp (no hi havia ni hivernacles, ni la possibilitat de congelar la verdura de la paella típica, més pròpia de l'estiu). Llavors, la gent del meu poble, Vilallonga, cuinava la paella amb el que tenia, que no era una altra cosa que: faves i carxofes.

Aquest és un dels arrossos que la meua iaia em va ensenyar a fer i que cada vegada que prepare, recorde amb emoció. De fet sempre que la prepare, sent que estic homenatjant-la d'alguna manera.

dissabte, 5 de març del 2011

Clamor contra la política educativa del PP valencià

Els espanyols cada vegada estem més grossos, només mengem greixos, hidrats de carboni, i lactis; no suportem la fruita ni les verdures ni cap aliment sospitós de contindre el color verd; i això de fer esport moderat, si no va acompanyat de sofà, plasma i cervesa, millor per a demà. Segurament vostés estaran pensant en aquests moments: quina manera més estranya de començar un article contra la política educativa del PP. Sí, la veritat és que tots aquells que ho hagen pensat, tenen raó. Reconec que és una manera un tant pelegrina d'iniciar aquesta entrada. Però, en qualsevol cas ( i a mode de descàrrec), he de confessar-los que la idea no és meua, li l'he demanada prestada als responsables dels informatius de Canal 9. Perquè aquest estudi va ser el més paregut que va aparéixer en l'informatiu nocturn d'anit, referit a les protestes que pares, alumnes i professors van protagonitzar ahir per la vesprada a les capitals de les tres províncies valencianes.

Res, ni un mísero segon va meréixer aquesta manifestació en la televisió que paguem tots els valencians (els que voten al PP i els que no els votem). D'açò puc donar testimoni, ja que, després de molt de temps, em vaig tragar un informatiu sencer de Canal 9, per certificar aquesta nova burla a l'article 20 de la Constitució Espanyola.

divendres, 4 de març del 2011

La penúltima de Laporta

Hui me desdejunat amb unes declaracions sorprenents de l'escriptora alcoiana afincada a Barcelona, Isabel-Clara Simó. La barcelonina d'Alcoi o l'alcoiana de Barcelona deia en una entrevista al diari 'Ara' que ella i els membres de Solidaritat Catalana (SI) es sentien traïts per Joan Laporta, després que l'expresident del Barça i exlíder del partit independentista anunciara l'eixida de SI i manifestara les seues intencions de formar part d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Però, és que es podia esperar alguna altra cosa de Laporta? No és que vulga penjar-me cap medalla, però en aquest mateix bloc, ja vaig escriure que Laporta només pensa en ell, en el fill de son pare, i en el pare dels seus fills.

Laporta és un encantador de serps professional. Ja va utilitzar el seu encant personal per entrar al FC Barcelona com un elefant (blau, per a més senyes) i el va convertir en una plataforma personal.  Ara, s'ha aprofitat de la il·lusió d'un bon grapat de catalans independentistes, per construir un nou trampolí per a un nou projecte de projecció del seu ego. Un ego, per cert, molt relacionat amb el concepte de Déu, que no té ni principi ni fi.

Compte, senyors d'ERC, siguen intel·ligents i no caiguen en el parany de Laporta.