diumenge, 13 de març del 2011

La paella d'hivern de la iaia Pepica

La meua iaia, com supose el 98`8% de totes les iaies del món, gaudia molt a la cuina. Era una de les seues passions. Quan s'avorria es tancava en la cuina del poble i una hora i mitja després ens sorprenia amb una cassola de polpets amb creïlles; una coqueta de ceba i tonyina; o una safata plena de tomaques farcides. Ma mare, recorde, tenia terror cada vegada que la iaia s'atrinxerava a la cuina, ja que això significava que la nevera s'ompliria de cassoles i no n'hi hauria espai per a res més. Ara bé, també s'ha de dir, que els seus néts donàvem gràcies a Déu, per aquesta productivitat grastronòmica de la nostra iaia.

He parlat de coques, guisats i cassoles de polpets; però -perdonen-me si faig ús dels tòpics- com a bona valenciana la seua especialitat eren els arrossos: arròs caldós, arròs en fesols i penques, arròs al forn, paella, paella de floricol, arròs roget, arròs amb crosta... Però de tots ells, el que més m'agradava, tant pel seu color peculiar, com pel seu sabor a bancal i aus de corral era la paella d'hivern.

Es tracta d'un arròs negre, que agafa el seu color particular per la substància que deixen faves i carxofes. Els ingredients: pollastre, conill, quatre o cinc costelletes de porc, bona cosa de faves i carxofes i, com no, arròs. És una paella d'hivern perquè per a fer-la utilitzem els ingredients que, antigament, en aquesta estació, es podien agafar al camp (no hi havia ni hivernacles, ni la possibilitat de congelar la verdura de la paella típica, més pròpia de l'estiu). Llavors, la gent del meu poble, Vilallonga, cuinava la paella amb el que tenia, que no era una altra cosa que: faves i carxofes.

Aquest és un dels arrossos que la meua iaia em va ensenyar a fer i que cada vegada que prepare, recorde amb emoció. De fet sempre que la prepare, sent que estic homenatjant-la d'alguna manera.


La setmana passada vam convidar a uns bons amics (Carlos, Irene, i el seu fill Hugo) i els vaig preparar aquesta paella. Els la vaig preparar perquè ja la coneixien (l'havien menjada una altra vegada a ma casa) i, especialment a Carlos, li va agradar molt. Com que el meu amic no estava passant un bon moment, per raons que no vénen al cas, li vaig dir, per animar-lo, que ja havia comprat les faves i les carxofes, per al dia que ell vulguera. I dit i fet, vam gaudir d'una bona paella.

Si s'han fixat en la fotografia, l'arròs, més que negre, em va quedar gris. La culpa, supose, és del gènere. Antigament després de pelar faves i carxofes, havies de llavar-te les mans en lleixiu, perquè se't quedaven negres. Hui en dia, desgràciadament, no sempre pots comptar amb gènere de primera qualitat. La prova -en el cas de la paella que han vist en la foto- és que després de pelar les verdures, les meues mans no es van embrutar gens.

Una última cosa, la meua iaia, perquè estiguera més bona encara -com hi ha costum en molts pobles de les comarques centrals valencianes- a banda del pollastre, el conill i les costelletes, també li posava mandonguilletes. No és cap sacrilegi, com poden pensar els puristes de l'Horta -i més concretament els de València-. Ben al contrari, per a mi és un element original que aporta més glamour a la paella.

En definitiva, tot i que aquesta paella d'hivern no la va cuinar la meua iaia, els promet que va ser tot un èxit. I com a prova, ací tenen el vídeo següent.

4 comentaris:

  1. Jo me'n recorde, també, del blat picat de la tia Pepica... Quina delícia!!

    ResponElimina
  2. I tantes i tantes coses... Se m'acut que podríem escriure un llibre de cuina amb les receptes del poble.

    ResponElimina
  3. Manel quina paella vares fer! jo crec que de las tres millors que he tastat en la meua vida!Crec que el video ho diu tot, je, je! Enhorabona, i que no siga l`ultima!!

    ResponElimina