dilluns, 17 de juny del 2019

Amics i política


Anit vaig parlar amb un bon amic. Se suposa que tenim alguna diferència política, però en realitat no és així. Simpatitzem amb diferents sigles, això es tot. Perquè, en essència, no veig cap diferència de pensament polític. Tot i que tampoc passaria res, si pensàrem de manera distinta. De fet, a bona part dels meus amics mai se’ls passaria pel cap votar al mateix partit que jo. Però això és bonic. És pluralitat. És llibertat. I és respecte. 

dimecres, 5 de juny del 2019

El vestit de l'emperador


Camps es comporta com un d’eixos monarques absolutistes del segle XVII. Com aquells que consideraven  que l’origen del seu poder era diví i que, per tant, només Déu podia donar-los o llevar-los la corona. Quan l’escoltes fa la impressió que estàs davant d’un il·luminat, d’algú que creu estar per damunt del bé i del mal i, en conseqüència, d’una persona que viu una realitat paral·lela a la de tot el món. Deu ser que enyora els anys de presidència o, el que seria encara més greu, que ningú li ha dit que ja no és la primera autoritat valenciana. Sota l’aparença d’home de bé i de ministre de l’Església (el curita l’anomenava un dels seus amiguets de l’ànima) Camps encapçalava un règim implacable amb els adversaris i enemics polítics. La veritat oficial que emanava de la plaça de Manises no admetia cap matisació. Vivíem moments històrics, com pregonaven els micròfons segrestats de Canal 9. Érem, els ciutadans valencians, l’enveja de tot Espanya. I, gràcies a la gestió del PP, València, tornava a eixir en els mapes del món, cinc-cents anys després del gloriós Segle d’Or. Màrqueting polític, publicitat barata i megaprojetes que ja veurem quan acabem de pagar.