dissabte, 20 de juliol del 2013

I ARA QUÈ FEM, ENRIC?



Fa poc més de dos anys Vilallonga va encetar un pe
ríode d’il·lusió, després de l’etapa fosca de J.R. al cap davant del consistori llober. L’esquerra, per fi, aconseguí sumar més vots que la dreta i PSOE i Bloc posaren en marxa un pacte per tractar de tornar el sentit comú a la política local. Però, malauradament, el temps ha donat la raó a qui pensaven que aquest pacte no funcionaria.  Ha sigut una autèntica llàstima. Una oportunitat perduda.

La decisió de l’encara alcalde, Enric Llorca, d’expulsar del govern als dos regidors del Bloc, Alfred Giner i Santi Alberca, ha sigut el colp de gràcia. Que les relacions entre els dos grups municipals no eren les ideals era un secret a veus. Però s’hauria d’haver tractat de reconduir la situació pel bé del poble; perquè un ajuntament no és un club de petanca. És la casa de tots, és el paraigua que ens ha de protegir, especialment ara que estem en època de pluges fortes i tronades esgarrifadores.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Rajoy i l'Scattergories



Fa uns quants anys, segur que ho recorden, el Fiscal Star va estar a punt d’acabar amb la carrera política del president dels Estats Units. Bill Clinton va eixir escaldat d’aquell Impeachment. Va haver de confessar al món sencer que ell, la becària Lewinsky i un havà dels cars s’ho havien passat d’allò més bé al despatx Oral, perdó, Oval. Clinton va estar a punt de perdre la cadira presidencial per haver mentit al poble nord-americà sobre la seua vida sexual. I és que la majoria dels anglosaxons (hipocresies a banda) consideren que si tu no ets capaç de dur una vida privada ordenada, és impossible que sigues capaç de controlar les regnes del teu país. Spain is different, ja ho saben tots vostés, ací –supose que ho hauran escoltat més d’una vegada– “dels pecats del piu, déu se’n riu”. I pel que sembla, tampoc passa res si s’infringeixen els manaments seté (no furtaràs) i el vuité (no mentiràs). 

dijous, 11 de juliol del 2013

NIT DE TERROR



Ahir, només caure el teló de la nit, al
gú penjà del cel calaveres i rates penades. Quan la lluna s’amagà, esclataren llamps i rellamps. El vent obrí finestres i s’emportà les fulles dels arbres. Començà a ploure amb força. Els gossos udolaven o, potser, eren llops... Places i carrers desemparats. Vampirs, zombies i espectres fora de les tombes. Homes i dones encomanant-se al bon déu. Bruixes damunt de les graneres. Dimonis a la porta de l’infern. I jo al llit, mà sobre mà, resant perquè arribara l’alba. Sense creus, ni aigua beneïda. Sense alls, ni bales de plata. I fora els trons, la pluja i el vent pintaven la ciutat amb carbó i teranyines.

dilluns, 1 de juliol del 2013

De Catarroja a la Vega Baixa, descobrint els encants de la Meseta



La meua amiga Carme està d’enhorabona des que s’ha inaugurat la línia d’alta velocitat entre Madrid i Alacant. I no creguen que està tan contenta perquè pense amb els beneficis econòmics que portarà a la província d’Alacant o perquè estiga boja per visitar tots els museus de la capital d’Espanya. No. Els seus motius són ben diferents. Ella, veïna de Catarroja,  és professora de valencià i des de fa uns anys treballa a Almoradí, a la Vega Baixa, al sud d’Alacant. Per raons que ara no vénen al cas, Carme no condueix i, per aquest motiu, ha d’usar el transport públic per arribar fins Almoradí. El trajecte no arriba als dos-cents quilòmetres i en ple segle XXI i en un país –presumptament– desenvolupat com el nostre no hauria de superar les dos hores. Eixa és la teoria, perquè la pràctica diu que Carme cada setmana ha d’invertir unes sis hores per traslladar-se a Almoradí i sis hores més (si no troba cap ànima caritativa que la porte en cotxe) per tornar a casa. 

LA CRUCIFIXIÓ DE LANCE ARMSTRONG






 Lance Armstrong va ser una de les icones més destacades de la primera dècada del segle XXI. El ciclista nord-americà va representar molts dels valors que dominen la societat actual: l’èxit, la joventut, els diners, el poder i, per damunt de tot, l’esperit de superació de l’ésser humà (cal recordar que el de Texas va aconseguir els seus principals èxits esportius després de superar un càncer de testicle). Però després que confessara que havia guanyat els set Tours consecutius gràcies al dopatge, la cotització de la imatge del texà ha caigut fins a unes quantes desenes de milers de metres davall del nivell del mar. Des de la famosa entrevista que l’exciclista concedí a la periodista Oprah Winfrey, el cognom Armstrong s’ha transformat en un sinònim de trampós, d’estafador o d’algun qualificatiu pitjor que els lingüistes encara no han incorporat al diccionari.