Vivim una època daurada per a la cuina
espanyola. Arzak, Berasategui, Dacosta
i, per damunt de tots ells, Ferran Adrià han aconseguit que el nostre país es pose
al capdavant de la gastronomia mundial. Les propostes d’aquests xefs han fet
possible que cada reunió al voltant d’una taula es convertisca en una
experiència sensorial irrepetible. Menjar amb els ulls, amb l’olfacte, amb les
orelles, amb el tacte i, és clar, també amb el gust. Però juntament amb aquesta
cuina d’avanguarda, no cal oblidar la nostra cuina, la cuina tradicional, la
cuina de les nostres iaies, la cuina que parla un poc de la nostra manera de
ser i que, vulguem o no, ens evoca altres èpoques i ens connecta amb el
territori on vivim. Jo sóc un enamorat d’aquesta cuina. I com a bon amant,
gaudisc d’exercicis amatoris on abunden els arrossos (caldosos, secs, al forn o
melosos), les coques (escaldades o de pasta bona amb tomaca, herbes, ceba, pèsols
o roselles), els putxeros, l’espencat
i les xulles i l’embotit torrat a la brasa. Doncs bé, dins de la
gastronomia valenciana hi ha un plat de cullera que mereix que destaquem, tant
per la seua qualitat, com per la història que amaga: els parle del ‘Blat
picat’.
