Conillets, amagueu-se ja...

Esta vegada sí que s’ha amagat bé la mare. No puc imaginar-me on deu haver-se clavat. Ja porte buscant-la des d’ahir a la vesprada i sembla com si, de sobte, se l’haguera tragat la terra. No l’he vista ni a la cuina ni a la cambra ni al terrat... I tampoc m’ha paregut sentir-la cantussejar al llavador, tota engolida per la bugada, o traginant del celler al fumeral...

Ara, que per a mi, la tia Enriqueta encara està més desorientada. Veges tu, dir-me que la buscara a la seua habitació, només començar el joc. “M’ha paregut escoltar un roïdo per ahí dalt... Jo si fóra tu hi pujaria...” Un escaló, dos, tres... vuit... dotze! Emoció, nervis, ratolins pessigant-me el melic! Vaig entrar a l’habitació, vaig mirar davall del llit, vaig descórrer les cortines i, mireu si sóc valenta, que em vaig atrevir a obrir l’armari eixe tan vell i tan gran on la mare guarda la roba dels diumenges i els abrics d’hivern. Però no la hi vaig trobar. I és que, com diu el iaio, als armaris vells només sobreviuen els trastos, els mals records i, de vegades, algun que altre fantasma despistat. I clar, com la mare ni és un fantasma ni un trasto ni, per descomptat, un mal record...

La vida del Sant Job

Aquesta vesprada he llegit en l’edició electrónica d’un conegut diari valencià la noticia que l’expresident Camps –Paco, per als amics; tot i que cada dia en té menys– s’ha dut a la sessió de hui del judici dels trages un llibre molt adient a la seua talla d’intel·lectual: la biografia del sant Job. Segons conta el diari, aquest prohome de la Santa Església va morir després de patir un linxament. I jo em pregunte, haurà tingut Camps l’atreviment de voler manifestar davant de l’opinió pública que se sent molt identificat amb el final que va patir el senyor Job? O, tal vegada, era un missatge directe al senyor ‘Bigotes’ en assabentar-se que aquest l’ha qualificat de “gilipollas”, en la gravació que hui s’ha escoltat en el judici?  O, buscant altres interpretacions més pelegrines, qui sap si ha sigut un gest còmplice per a la política econòmica de Rajoy; cal recordar que Job en anglés significa treball i com el nou president del govern diu que la seua premissa principal és fomentar l’ocupació...

LLIÇONS D’ECONOMIA FAMILIAR (I)

Paco volia un cavall (la tria d’aquest nom és absolutament casual, que no malpense ningú. Però si a algú no li agrada pot canviar-lo. A mi, sense calfar-me massa el cap, se m’acuden alguns altres, com ara Eduardo, o Alfonso...) En fi, com els deia, Paco volia un cavall. Des de feia uns anys somiava a convertir-se en un d’eixos cowboys, estil John Wayne, que cada vesprada li feien companyia, gràcies a les facultats miraculoses de determinades ones hertzianes. I, més o menys de la mateixa manera que va fer un enginyós i somiador manxec, a poc a poc, va anar fent-se amb l’equip necessari per convertir-se en tot un conquistador de l’oest. En la cambra, perdut entre arroves de pols i baüls vells,  va trobar un barret de palla que, pel que conten, havia gastat un dels seus rebesavis bancal amunt, bancal avall, desfent-se l’esquena amb el llegó. En una botiga de la ciutat va aconseguir, per un preu ni massa alt ni massa baix, uns texans i una camisa de quadres. Pasqual, el seu veí de tota la vida, li va cedir per una temporadeta, un mocador que gastava cada vegada que anava al camp a sulfatar les carxofes. I, amagat en el calaix dels joguets d’un nebodet, va trobar un parell de revòlvers de plàstic que ningú recordava haver utilitzat mai. Només li faltava el cavall.