dilluns, 30 d’octubre de 2017

Contracten un altre guionista, per favor



Catalunya serà un estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha  moltes, que donarien per a un altre article); però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim, hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior, en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se, amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes. 

Per a mi els independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum? Puja ací i veuràs la meua àvia!

dimecres, 25 d’octubre de 2017

"El valencià no serveix per a res"



M’ha passat aquesta vesprada a la perruqueria. Però podria haver-me ocorregut al parc, a la zona comuna de la comunitat on visc o al supermercat. El perruquer, un napolità seguidor de la Juventus, s’ha queixat amargament que a les seues filles els obliguen estudiar valencià en l’escola, quan és una llengua que no parla ningú. Jo he tractat de mantindre la calma, sincerament crec que ho he aconseguit, i li he respost, en valencià, que no és de veres això que deia i que s’ha d’estudiar (sí, és una perífrasi d’obligació) perquè vivim en una comunitat amb dos llengües oficials i les dos han d’estar en el sistema educatiu. En eixe moment un jove que esperava el torn ha entrat en la conversa, sense que ningú el convidara, i ha començat a grunyir no sé què del català i de Catalunya.  Dic grunyir perquè no crec que l’haja entés ni la dona que tenia asseguda al costat. Açò no passaria d’anècdota desagradable, si no fóra perquè és una situació que es repeteix massa sovint. 

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Humiliació



Hala, ja està. El govern ha suspés l’autonomia de Catalunya. Sí, ja ho sé, que Rajoy ha dit que no ho ha fet, que només ha suspés les funcions dels membres del govern que ha dut els catalans pel mal camí. Hi ha alguna diferència? Com els agrada als polítics emprar el llenguatge i pervertir-lo segons els convé! Ja tenen l’aplicació del 155, com tant desitjaven. Hui, imagine, tots aquells que tenen una bandera d’Espanya penjada del balcó hauran dinat amb cava. Cava valencià o xampany, és clar, perquè als catalans, ni aigua. I ara què? Que algú m’explique que s’aconseguirà amb aquesta brutal aplicació del 155 (no ha sigut la light, com anunciava Pedro Sánchez per tindre la consciència tranquil·la). Què solucionarà gestionar Catalunya des de Madrid? Algú s’ha parat a pensar en la sensació d’humiliació que rebrà bona part de la població catalana? 

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Errar, errar, errar...



Els Jordis no són presos polítics. No. Estan en presó preventiva perquè hi ha un delicte al Codi Penal (articles 544 – 549) anomenat sedició i la jutgessa Lamela considera que si estan fora de Soto del Real poden fer açò o açò altre, que podria entorpir la investigació. No s’encaboten. No són presos polítics. El reprovat ministre de Justícia, Rafael Català (el mateix que té alguns excol·legues de partit a l’ombra), ho ha explicat magistralment amb un enginyós joc de paraules: a Espanya presos polítics no, però potser sí polítics presos.  Tampoc podem considerar-los presos polítics, perquè com molt bé ha manifestat el líder del PP català, Xavier García Albiol (ja entenc perquè no va acabar la carrera), ni Sánchez ni Cuixart “són polítics”. Per tant, em quede  més tranquil. A Espanya hi ha una vertadera separació de poders i no podem veure la mà de l’executiu de Rajoy darrere de cap acció de la Justícia. Ni tan sols quan actua la Fiscalia, a pesar que siga el govern central qui nomena el Fiscal General de l’Estat. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

El discurs del president



No puc amagar que, almenys en les formes i en el to, m’ha agradat el parlament del president de la Generalitat Catalana. M’ha paregut un discurs més intel·ligent que el que va protagonitzar anit el cap de l’Estat. Cert és que Felip de Borbó li ho va posar molt fàcil. I que, a més, ha disposat de tot un dia per preparar la rèplica. Puigdemont ha emprat un to més amable que el que va mostrar ahir el rei. Ha seleccionat cuidadosament les paraules per referir-se a conceptes com la pau, la no-violència, el diàleg o la mediació. Ha sigut dur i ferm quan ha calgut, en especial, en el moment que criticat la intervenció de Felip VI, per considerar-la: decebedora, parcial i fora de lloc. També ha tingut el detall o l’habilitat d’usar el castellà quan s’ha dirigit als espanyols que se solidaritzen amb la seua causa. Ara bé, si entrem en el fons del discurs, evidentment el president ha agranat cap a casa. Quan s’ha referit als objectius que persegueixen els catalans i al moment històric que s’està vivint, ho ha fet en clau independentista. Ha parlat d’errades, és cert, però d’una manera absolutament retòrica, perquè de seguida ha passat a destacar els encerts del seu govern durant aquest procés. Cap intenció d’autocrítica. Haguera estat bé.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Per a què serveix el rei?



Felip de Borbó s’ha dirigit esta nit al poble espanyol en prime time a l’ombra del dèspota il·lustrat de Carles III en un discurs que, mitja hora abans que l’emeteren, la meua dona i jo ja havíem previst. Això sí, nosaltres amb roba d’anar per casa i amb un semblant bastant més desenfadat que el que ha mostrat el monarca. El rei ha aplicat l’article 20 de la Constitució per exercir la seua llibertat d’expressió. Ara bé, no tinc gens clar que el que ha dit haja servit en absolut per solucionar el conflicte que es viu a Catalunya. M’hauria agradat que don Felip haguera adoptat el paper d’àrbitre i moderador de la vida política com el faculta la Constitució del 78. En comptes d’això ha reiterat les consignes que el govern de Rajoy porta repetint des de fa 5 anys, quan es va produir la primera gran manifestació de l’independentisme català. Missatge que, en part, ens ha dut a aquesta situació. 

La caverna contra Piqué



Gerard Piqué és un central elegant, efectiu i, quan cal, contundent. Un futbolista reconegut i admirat, però molt criticat fora dels terrenys de joc, especialment a l’altra banda de l’Ebre. Hi ha qui pensa que no té gràcia, que ha nascut sense el do de l’oportunitat o que té una tendència natural a clavar-se en bullits. Estiguem d’acord o no amb cada acció que protagonitza, no se li pot negar valentia i personalitat. Uns altres ja fa temps que haurien posat el genoll a terra després de patir xiulades massives partit rere partit que s’enfunda la samarreta de la selecció espanyola. Poc importa que el futbolista haja manifestat repetidament que per a ell és un honor jugar amb Espanya.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Cap a l'abisme




Rajoy hauria de dimitir. No hauria de durar ni un minut més al front d’Espanya després de les escenes deplorables que ahir van protagonitzar la Policia i la Guàrdia Civil carregant contra milers de catalans que l’únic que volien era votar, expressar-se a través de les urnes. Votar, quin delicte més terrible, veritat?  Al president del govern li paguem perquè resolga els problemes que tenim. Però Rajoy no només no els resol, sinó que els complica. La llei, la llei, la llei... És indecent que el màxim responsable d’un partit que se l’ha botat a la torera (Gürtel, Púnica, Bárcenas, Brugal, Castellano... Seguim?) l’invoque ara per espolsar-se les responsabilitats d’un problema que ha col·laborat activament a provocar. Política? Diàleg? El PP va voler traure rèdit electoral de la qüestió català. Van jugar amb foc arreplegant signatures contra l’Estatut Català, duent el model educatiu català als tribunals, burlant-se de Mas quan li demanava un concert econòmic, rient-se de les manifestacions independentistes... I com a conseqüència de tot allò, ens hem cremat tots. Ahir van dinamitar els pocs ponts que encara unien Catalunya a Espanya. Demolició descontrolada a la qual hem assistit durant l’última setmana. Trist l’espectacle de les caravanes de guàrdies civils encoratjats com si se n’anaren a la guerra. Inqualificable l’episodi dels vaixells reblits de policies. Era eixa la manera de convéncer els catalans perquè s’hi queden? Imagine que es podria haver fet pitjor. Però no sóc capaç d’explicar com. Els han donat la victòria en safata de plata.