Catalunya serà un
estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara
el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els
independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de
manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha moltes, que donarien per a un altre article);
però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions
autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per
proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim,
hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior,
en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc
a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és
cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se,
amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes.
Per a mi els
independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans
que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol
encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la
sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai
aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una
partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum?
Puja ací i veuràs la meua àvia!