Catalunya serà un
estat independent europeu. N’estic convençut. Ara bé, no crec que siga encara
el moment. Ni tampoc considere que les formes que han emprat els
independentistes hagen sigut les més adequades. L’independentisme ha crescut de
manera exponencial en els últims cinc anys (raons n’hi ha moltes, que donarien per a un altre article);
però, almenys, si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions
autonòmiques, no arriba a la meitat de la població. Fins el moment. I per
proclamar la independència de manera unilateral, el suport social, com a mínim,
hauria de superar el 50%; tot i que seria desitjable un percentatge superior,
en nom del consens i de la bona convivència. Perquè hui, tot i que no m’atrevisc
a assegurar que la convivència s’haja fracturat del tot a Catalunya, sí que és
cert que hi ha tensió. Molta. Hi ha familiars que han deixat de parlar-se,
amics que no despengen el telèfon i relacions d’oficina incòmodes.
Per a mi els
independentistes, com a mínim, s’han precipitat. Han volgut collir la fruita abans
que estiguera madura. La societat catalana no està preparada i l’estat espanyol
encara menys. El PP mai de la vida s’atreviria a jugar-se sobre el tapet verd “la
sacrosanta unitat d’Espanya”. Puigdemont i Junqueras sabien de sobra que mai
aconseguirien de Rajoy res positiu per als seus interessos. Ha sigut com una
partida de frontó. Concert econòmic? No! Diàleg? Tampoc! Pactem un referèndum?
Puja ací i veuràs la meua àvia!
Les contínues
negatives de Mariano Rajoy a tindre en compte les reivindicacions d’una part
dels catalans, cada vegada més gran, ha vingut de perles als independentistes
per construir el seu relat i, a més, guanyar-lo en el camp de l’opinió pública
internacional. Les respostes des de Madrid han sigut cada vegada més autoritàries,
més desproporcionades i més humiliants. Les
càrregues de la policia l’1 d’octubre, la detenció dels Jordis, l’aplicació del
155... Per no parlar dels jocs d’espies que va intentar l’anterior ministre de
l’interior, Jorge Fernández Díaz, que li van costar el càrrec. Mesures
irresponsables adobades amb declaracions incendiàries d’alguns membres del PP i
de bona part de la premsa madrilenya que encara han afegit més crispació.
Ara sembla que
estem en un període de treva, amb tot el govern català destituït, Sáenz de
Santamaría assumint el virregnat de Catalunya i unes eleccions autonòmiques en
l’horitzó més pròxim. Els partits independentistes, tot i que van proclamar la
República Catalana, han acceptat a contracor l’aplicació del 155 i sembla que concorreran
als comicis del 21 de desembre. Els partits unionistes afronten les eleccions
amb molta fe. Fe que l’independentisme perda suport en les urnes, situació que
no és descartable, però que jo no acabe de veure. Considere que les posicions dels
partits que van proclamar la república eixiran reforçades. Aleshores, què
passarà després? L’estat espanyol continuarà negant l’evidència?
Ens espera mes i
mig apassionant des del punt de vista polític i periodístic que no estarà
exempt de tensió. Els Jordis
continuen a la presó i la Fiscalia acaba de fer públic que vol enviar a la
trena Puigdemont i el seu gabinet per rebel·lió. Un govern que hui s’ha exiliat a Bèlgica, no sabem si per
demanar asil polític o per buscar suports internacionals al procés. Acabe com a
acabe tot açò, el que tinc clar és que d’ací no massa temps algun director ho
convertirà en una sèrie de culte de l’estil de “Black Mirror” o “House of cards”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada