La lògica del relat

La treva de la qual els parlàvem l’altre dia va durar, a penes, un parell de dies. Intuíem la tensió, però no podíem (volíem) imaginar que l’Audiència Nacional aniria tant lluny. De fet, l’altre dia, en una xarrada amb els companys del treball, pensàvem que el govern de Rajoy fomentaria una fase de distensió, almenys fins el 21-D. Entre d’altres coses, perquè consideràvem, innocents de nosaltres, que al PP li interessaria mostrar davant l’opinió pública, en especial l’internacional, que Espanya no és l’estat neofranquista opressor que protagonitza el relat independentista. Però, una vegada més, ens vam equivocar. L’estat ha assumit, sense complexos, el paper d’opressor i ha actuat en conseqüència. Presó provisional per a tot el govern (tècnicament exgovern) de la Generalitat Catalana, tret de Vila que només va passar una nit entre reixes, en pagar la fiança de 50.000 euros que li va imposar la jutge Lamela. S’hauria reeditat la fotografia de 1934 d’haver estat Puigdemont, però el president destituït continua amagat a Brussel·les. 

No són presos polítics, perquè, almenys oficialment, no els han tancat ni els jutjaran per les seues idees, sinó per encapçalar una rebel·lió, delicte pel qual els podrien caure fins a 30 anys. La qualificació d’aquest delicte en l’actuació del govern català durant el procés, atès les declaracions d’experts juristes, és bastant discutible. Com també ho és el fet que els tanquen a la presó com a mesura cautelar. Després, te n’assabentes que el Fiscal Mazas (designat digitalment per Rajoy i reprovat pel Congrés) havia batejat amb el nom de “Más dura será la caída” l’arxiu que contenia els càrrecs contra Puigdemont i companyia. I l’endemà escoltes els comentaris denigrants de tres policies contra Oriol Junqueras, mentre el traslladen a la presó d’Estremera. I, a continuació, algun tertulià (d’eixos que no tenen ni idea de res, però que opinen de tot, com jo) suggereix que si els independentistes guanyaren el 21-D caldria continuar aplicant el 155. I, en acabant, recordes els 12.000 agents de la Policia i de la Guàrdia Civil que Rajoy va enviar a Catalunya perquè els catalans no votaren (en un referèndum que ja havia anul·lat el TC). I et ve a la memòria l’exministre Fernández Díaz conspirant per veure si podien relacionar algú de la CUP amb l’assassinat de Kennedy. 

Llavors, gires el rostre cap a la prestatgeria reblida de llibres que tens darrere i trau el nas un exemplar antic de Mortadel·lo i Filemó. I no massa lluny, perquè mai has tingut massa ordenada la biblioteca, trobes la portada de “1984”. I quan te n’adones, descobreixes la mirada de Franco, que t’observa des de la portada d’un monogràfic sobre la Guerra Civil. I arribes a la conclusió que no. Que no vius en una dictadura, per sort. Però admets que cada vegada hi ha més aspectes de la societat on vius (aïllats, voldries creure) que se li pareixen. L’última, la denúncia contra la revista satírica El Jueves. I entens, aleshores, per què hi ha qui s’ha cansat d’intentar canviar aquest estat i no vol formar-ne part.