La caverna contra Piqué

Gerard Piqué és un central elegant, efectiu i, quan cal, contundent. Un futbolista reconegut i admirat, però molt criticat fora dels terrenys de joc, especialment a l’altra banda de l’Ebre. Hi ha qui pensa que no té gràcia, que ha nascut sense el do de l’oportunitat o que té una tendència natural a clavar-se en bullits. Estiguem d’acord o no amb cada acció que protagonitza, no se li pot negar valentia i personalitat. Uns altres ja fa temps que haurien posat el genoll a terra després de patir xiulades massives partit rere partit que s’enfunda la samarreta de la selecció espanyola. Poc importa que el futbolista haja manifestat repetidament que per a ell és un honor jugar amb Espanya.

Aquesta setmana la crispació contra el jugador del Barcelona s’ha incrementat exponencialment després que Piqué acudira a votar al referèndum de diumenge i manifestara públicament que els catalans tenen dret a expressar-se a través de les urnes. El culé, sense poder a penes contindre les llàgrimes, també va condemnar les càrregues de la Policia i de la Guàrdia Civil contra la població catalana i va responsabilitat, directament, el president del Govern, Mariano Rajoy. Per tot açò s’ha convertit en el blanc de la ira de l’Espanya més rància i  recalfada. L’Espanya d’aquells que s’aborronen quan veuen els tatuatges de Sergio Ramos. La del “¡a por ellos, oé!”. O la del “háblame en cristiano”. L’Espanya, en definitiva, d’aquells que, quaranta anys després, no han volgut entendre que tan espanyol és (o hauria de ser) qui s’expressa en català, en basc o en gallec, com el que parla la llengua de Cervantes. Que tan important per a la cultura espanyola és (o hauria de ser) ‘Poeta en Nueva York’ de Lorca, com ‘El llibre de les meravelles d’Estellés’ o ‘Follas novas’ de Rosalía de Castro. A tots eixos, als que escridassen Piqué, els faria la següent reflexió: “Voleu que Catalunya no s’independitze?  Doncs, accepteu que Espanya no és una, sinó moltes”.